Purament blanca i amb un somriure espontani. O bé, rosada amb els seus millors tons i distreta pel paisatge. Encara que, amb una papallona groga, posada casualment al meu dit, i cara de satisfacció, també estaria bé.
Em posaré així… O millor així… Una alçant els braços, amb el pantà de fons… Una altra ha de ser lliscant les mans pel blat, amb el sol brillant, i estaria bé que baixi un raig que em toqui la cara, fent-me tancar els ulls… Al bosc, asseguda en una pedra coberta de molsa, amb un llibre a la mà. Sí, sempre queda bé i em fa semblar interessant. Amb algun poble de fons… O millor a la costa, amb les roques feréstegues i l’oceà llançant onades, i si m’esquitxa, poso cara de sorpresa, o potser millor somrient? Ha de quedar natural.
Un parell d’hores i ja ho tindré llest. Escollir la idea, trobar la persona amb qui quedar, buscar la millor zona, estar-nos-hi l’estona justa per disparar un centenar de fotografies amb el meu telèfon d’última generació i tocar el dos.
Puc escollir entre l’Oriol, el Marc o el Joanet. Li envio un missatge al darrer. Sempre està disposat i disponible per portar-me als millors racons. No li importa, i a mi tampoc, fer una, o dues hores de camí. Em diu que sí, que es canvia i em recull! Que bé! No podria fer-me més feliç!
Em poso el vestit blanc de tirants, lleuger, suau i fi com l’aire, i a sota, no res. Això sempre ajuda. El barret gran i beix d’ales encorbades, un collaret de lapislàtzuli i una polsera a joc. Les sabates, elegants, altes i de colors clars, a conjunt.
Al cotxe i en marxa. Li explico les magnifiques idees que he tingut, se li encomana l’entusiasme i em diu que li encanta estar amb mi, fem el que fem. Ja ho sé, ja. És perfecte, perquè així sempre fem el que vull, i poques coses m’acontenten més.
El viatge es fa curt, l’emoció em pot! Baixem del vehicle i li veig el somriure: menja de la meva mà. Camino uns metres pel boscatge buscant el racó ideal i no trigo a trobar-lo, de totes formes, n’hi ha més d’un que m’agrada. Aprofitaré el trajecte!
Li dono el meu telèfon perquè el seu fa unes fotos deplorables. Els tons verdosos de la primavera es conglomeren per deixar uns matisos perfectament imperfectes entre fulles i gespa. L’arbre és gran i bonic, amb clarianes que permeten al sol traspuar fins a topar contra el meu rostre. Cloc els ulls estirant el coll amunt, agafant aire i alçant el braç dret una mica, amb els dits oberts cap al sol, com si volgués acariciar la vida, mentre que amb l’altre em toco la panxa superficialment, deixant la mà morta al costat.
Inicia la ràfega de fotografies. El meu càmera comença des d’un parell de metres enllà i es va apropant tot prement el botó. Ho sé, perquè he vist moltes vegades com ho fa. Sento com s’ajup, ja més a prop i camina al meu voltant. Segur que surten unes fotos impressionants!
L’ànsia em pot i li demano que me les ensenyi de seguida! Ui, la meitat no m’agraden! Sembla mentida que encara no sàpiga fer les fotos bé! Li torno a donar i em poso en una altra posició. Va, va! No em fallis, les necessito ben bones! M’assec a la falda de l’arbre, amb posat sensual, deixant veure un generós escot, allargant els braços cap a les sabates, passant-me els bonics dits d’ungles rosades pel turmell. Busco una cara natural, un somriure lleuger, gens forçat. Segur que ho estic fent de meravella, espero que no em falli, aquest cop!
Em diu que l’arbre deu ser centenari i, que abans de venir, ha llegit que en aquesta zona s’hi varen lliurar guerres a espasa. Tant me fa, els anys que tingui l’arbre i la història que hi hagi al darrere. Se m’escapa una cara que supura avorriment i passotisme a parts iguals. Li dic que estigui per feina, que tinc ganes de tornar. M’alço i l’obligo a fer-me unes quantes fotos més.
Ho tinc tot. És perfecte! Ara sí, amb els filtres adequats i les etiquetes ideals, obtindré més “m’agrada” que mai, més que la Clàudia amb la seva foto a alta mar, més que l’Èrica a la del riu i sobretot, més que la de l’Alícia posant al desert. Esteu acabades, nenes! Arriba la nova reina de la xarxa, la reina dels “m’agrada”!
Li dic que podem tornar, però em contesta que ja que hem fet el viatge, vol aprofitar-ho i que passejar una estona plegats estaria molt bé. Ai, d’acord, però no gaire, eh? Que ja està bé, ja he estat prou estona fora de casa. Si a mi ben poc que m’importa aquest lloc, ja tinc les fotos i frueixo d’emoció per penjar-ne alguna ara mateix. Aprofitaré mentre passegem, però igualment li aniré donant presses per tornar. Amb la mirada centrada en l’aparell, ni veig ni escolto altra cosa que els meus càlculs aproximats de “m’agrada” que rebré mentre escric una frase ideal. “Sentint el batec de la batalla”… No, no… “Fruint vida d’allà on va residir la mort”. Potser massa intel·lectual? Millor aquesta altra… “Ell em va dir, ajupida al meu davant, ets la dona ideal”. Sí, tothom la coneix, és la lletra de la cançó del moment. Deixaré aquesta. Etiquetes #bonavida, #feliç, #gaudintelmoment, #noiamaca, #paisatge, #capurantlinstant, #magrada, #viatgera, #estimam, #somriure, #vacances. Ja està, posar-ne més queda lleig!
De sobte, m’adono que camino sola. Em reconnecto al món real, girant el cap noranta graus, buscant el Joanet, que s’ha quedat quiet uns metres enrere. Què li passa, no volia passejar? Doncs tornem, li dic que anem cap al cotxe. Posa cara de pomes agres, em diu que passo d’ell, que no l’escolto. Ai, jo què sé, ja estem, no? Torna’m a casa i ja està.
Està enfadat, que diu que l’utilitzo, que no m’importa. L’intento calmar, li agafo els canells i el miro als ulls, li dic que sense ell no podria ser qui sóc. Em contesta deixant-se anar, que ni jo sé qui sóc, que la imatge que dono a les xarxes és una maleïda mentida i… que creia estar enamorat. Desconnecto. Què?
No, no, per aquí no hi passo, jo no el veig així, som amics i… S’allunya. Està pujant al cotxe?
Crido però m’ignora! De què va?!
La sorra surt en forma de fum darrere les roderes. M’ha deixat tirada!
Ja ho veus, tu! L’Oriol em vindrà a recollir. Li envio un missatge i em contesta que està ocupat. Si home! Provaré amb el Marc. Que té un sopar familiar? Quina barra! Però i jo, què?
El vent em fa estremir. El sol comença a pondre’s, aprofito per penjar una història “Abandonada a la meva sort. #Ajuda”. Reviso els meus seguidors impulsivament, segur que quan pengi la fotografia m’augmenten. Ep! N’hi ha un menys que abans de venir. Obro una aplicació que m’informa de qui ha sigut. Joanet!? Però serà desgraciat! Què li passa, a aquest imbècil?!
La cara se’m transforma i sento la ira, tinc el telèfon agafat amb tanta ràbia, que si no me l’estimés tant, el trencaria. No ho suporto! El deixo de seguir també, ull per ull…
Em fot, però he de trucar al pare. Ell sí que està disposat a venir-me a buscar.
Quan arriba ja és fosc i tremolo de fred. El pare no entén com he acabat sola en aquest lloc. Passo d’explicar-li, que es limiti a tornar-me a caseta.
Quin fàstic d’experiència, no sé si em compensa, perquè només tinc fotos per a dos dies. He de començar a planejar el proper lloc, la roba i el conductor.
“Compartir”.
Respiro alleujada, comença la pluja de “m’agrada”.
Febrer 2019
