Implosió

Darrerament observo molt el cel. Faig fotografies, del sol, dels núvols, de la lluminositat del matí, de la foscor si vol ploure, d’ataronjades postes i de la lluna en totes les seves formes. M’hi sento atret com un addicte a la seva droga i, després, immensament petit. Un reducte en la grandesa de l’univers, bast com ell sol. Però dins meu, hi ha un món tan enorme que si sortís del seu confinament, sé que cobriria el cel amb diverses capes d’imaginació desbordada, tenyint el planeta de futur, passat, màgia, saviesa, bogeria, odre i caos, deixant la Terra com una joguina al meu caminar. Els colors s’acabarien confonent en un negre tan intens que no deixaria passar la llum i el dia més inesperat, s’estendria amunt com unes estovalles, cobrint-lo per complet i fent-lo esclatar en mil rajos enrogits, en una supernova que acabaria amb l’existència tal i com la coneixem. I, acte...

Coratge

Aguaites l’embat, ment tranquil·la, cor neguitós. S’acosta com una tempesta, des de la calma, negror incipient, convençuda que t’ha de conquerir, convençuda que has de sucumbir. Llampega, un raig il·lumina la foscor per dur el tro. Descreues els braços i t’obres, oferint-li una abraçada. Llum i tot retrona altra vegada, t’intenta intimidar, pretén que reculis i que t’agenollis. Però no ets inferior. No, no cauràs de genolls davant la ignomínia i la injustícia. La pluja et copeja amb força, provant de minvar el teu ímpetu, la teva fermesa es veu mullada per un convenciment incorrecte, una creença inadequada. Encares l’atac amb dosi d’igualtat, t’erigeixes contra la submissió, demostrant ser més del que t’havien imposat. I crides, buidant la fúria, desfent el núvol i diluint la tempesta d’una sola exhalada de llibertat. Esperes, conscient de la soferta victòria, que les últimes gotes que...

Caçat

T’estires entre la fresca i esponjosa molsa, envoltat de bosc, d’humitat i de vida. Alces una mà, deixant que la clariana t’il·lumini una part del rostre entre ombra obaga. Els rovellons i els llenegalls sobresurten entre cavitats de pinassa compacta, alguns ocells grallen i d’altres piulen mentre salten de pi en pi, generant ombres instantànies, que s’esvaeixen tant de pressa com es creen. Sents la fressa d’algun animaló que es remou rere els arbustos, però la sensació és la contrària a l’habitual. Ets l’observat… Et duus la mà al pit, aparentment relaxat, vols calma i silenci, assaborir la natura i, sobretot, la preuada i simple existència. Un alè cansat al paradís. La jaqueta marró, de pell, està foradada, com el teu pit. Passes la mà xopa de roig per la cara i la fas lliscar per sobre les marques del fang, creant la mascara de l’últim ritual. Has caminat hores, malferit, de...

M’agrada

Purament blanca i amb un somriure espontani. O bé, rosada amb els seus millors tons i distreta pel paisatge. Encara que, amb una papallona groga, posada casualment al meu dit, i cara de satisfacció, també estaria bé. Em posaré així… O millor així… Una alçant els braços, amb el pantà de fons… Una altra ha de ser lliscant les mans pel blat, amb el sol brillant, i estaria bé que baixi un raig que em toqui la cara, fent-me tancar els ulls… Al bosc, asseguda en una pedra coberta de molsa, amb un llibre a la mà. Sí, sempre queda bé i em fa semblar interessant. Amb algun poble de fons… O millor a la costa, amb les roques feréstegues i l’oceà llançant onades, i si m’esquitxa, poso cara de sorpresa, o potser millor somrient? Ha de quedar natural. Un parell d’hores i ja ho tindré llest. Escollir la idea, trobar la persona amb qui quedar, buscar la millor zona, estar-nos-hi l’estona justa...

Autodestrucció

He tornat a plorar i a bramar fins a l’extenuació. Has tornat, per clavar-me l’espasa més endins i retorçar-la fins a fer-me miques l’ànima. Desitjos de pau i amor, converses boniques i complaents, buscant un somriure propiciat pels bons records, passant per alt la gelada que va aturar els afluents del riu. Abraçades i petons a la galta, paraules embellides i desitjos de benestar. Tot s’esberla l’endemà. La felicitat i la il·lusió s’esvaeixen com això que són, volàtils, transparents, irreals. Queda la destrucció d’un mateix quan dius que, ni som, ni serem res. Que no és la fi del món, que n’hi ha de tots colors, que busqui, remeni, i trobi. Que és així de senzill, i que tu, tu ja ho has fet. Quan el destí es corromp i es converteix en una enganyifa calculada al final de la trama. Un esdevenir previsible i desagradable, que trenca totalment amb l’amor que despreníem i unes ganes de...