Respirar

Agafa aire, interioritza l’oxigen i confia que aquesta alenada et permetrà subsistir uns segons més. Expulsa’l i adona’t que ja l’has consumit, ja no hi és, ara és tòxic. Creu-te que ets important, creu que ets imprescindible, perquè quan no ho facis, deixaràs de ser, deixaràs de respirar. Endut per la marea dels ningú que creuen ser algú. Al cap i a la fi, seràs algú per uns, però seràs ningú per la resta. No som res més que l’estela de les nostres accions, premeditades o esporàdiques. Tot allò que ens passi pel cap, per molt grandiloqüent que sigui, al següent instant de pensar-hi, s’esvaeix si no es converteix en una acció. Els pensaments són volàtils com les memòries. O els plasmem, o els perdem. Existir és deixar petjada i, si no, podràs ser recordat uns dies, uns mesos, però al final, convertit en no-res, seràs el record dels oblidats que ja no recorden com recordar. I per això...

Els bessons

L a família Ferm vivia a l’última casa del carrer Estrada, concretament al número vint-i-tres, del barri de Lleó, o sigui, el més ric de la capital, Prani. Malgrat allotjar-se a la mansió més gran de la ciutat, no era un família que ostentava obertament el seu poder a la resta de convilatans i plebeus. Es deia que eren familiars de reialesa del país de Reim, exactament, que la senyora de la família, recent mare de dos bessons, era cosina segona de la reina regent. Aquesta història va passar ara fa cent cinquanta anys. La senyora Victòria va donar a llum bessonada, un nen i una nena. Eren de pell blanca, rossos i d’ulls blaus, a diferència dels pares, els quals, ambdós, eren bruns de pell i amb el cabell negre atzabeja. Al cap de tres dies, el barri sencer va festejar el naixement en una celebració organitzada per la família a la mateixa mansió. Es va omplir de gom a gom i les criades...

El final agredolç

De petits, estàvem acostumats als contes amb final feliç. Crèiem que la caputxeta vermella tenia un final feliç, quan realment era una venjança sanguinolenta. Els tres porquets, la Blancaneu, el Llibre de la selva… Tant li fa. No hi ha hagut mai blanc o negre, sempre hi ha un contrapunt que anivella els grisos matisats. Així, doncs, en moltes de les històries que ens trobem avui dia predomina també el final agredolç. L’heroi sol complir el que s’havia proposat, però l’enemic o el rival, sempre hi té alguna cosa a dir. És el final realista, el que fa que el lector senti tristesa o ràbia, perquè no tot ha sortit com voldria i, a la vegada, pensa que ha estat meravellosament creïble o empàtic. Grans autors usen aquesta tècnica de guió narratiu, ja que no és estrany que les seves històries venguin tant, a pesar que aquest, òbviament, no és el principal factor de l’èxit. Quan tot està...

La senda del guerrer

Entreveia, amb els ulls cansats, com el sol es ponia a l’horitzó i en notava l’escalfor com si fos al seu costat. La brisa de la vesprada el va estremir, provocant-li un esternut ensangonat. Conforme amb el seu destí, l’arbre que li feia de reposador, l’acompanyaria, a través de les seves enrevessades arrels, fins assolir la calma als braços de la perenne nit. No havia deixat anar l’espasa, era la seva fidel companya i se l’enduria allà dalt, junt amb l’armadura coberta de la sang dels seus enemics, ja resseca. Pretenia reflexionar sobre el significat de la vida abans d’abandonar-la, dissortadament, la seva ment només respirava calma, conjugant l’ataronjat sol amb un blanc pur del qual en desconeixia la provinença. El cor li bategava amb força, però afluixant el ritme amb sotracs, evitant una bona respiració, que acompanyada d’estossecs, li feia escopir més líquid roig. Es va aferrar a...

Escriure per escriure

Quan simplement el que vull és palpar les tecles i notar com baixen, lleugeres sota els meus dits.Només aquesta sensació de plasmar allò que em passa pel cap, encara que sembli forçat, ja que fins fa un instant no pensava en res, res per escriure o per bolcar. I va fluint, creant, elaborant una trama inesperada, teixint records en lletres alineades, formant paraules, frases o paràgrafs que sorgeixen del no-res, per esdevenir.Deixa’m guiar-te pel laberint de la meva ment que es va desglossant a mesura que toco aquest teclat. Sent amb mi el poder de la inspiració sobtada, el poder de la improvisació divina.No deixis que acabi tan ràpid, és quelcom màgic i val la pena d’abordar, flueix i llisca de la meva inspiració fins a les puntes dels dits, es tramet del teclat mecànic cap al processador i aquest ho mostra en pantalla, és el naixement d’allò inesperat, el que fa que l’escriptura sigui...