Agafa aire, interioritza l’oxigen i confia que aquesta alenada et permetrà subsistir uns segons més. Expulsa’l i adona’t que ja l’has consumit, ja no hi és, ara és tòxic. Creu-te que ets important, creu que ets imprescindible, perquè quan no ho facis, deixaràs de ser, deixaràs de respirar. Endut per la marea dels ningú que creuen ser algú. Al cap i a la fi, seràs algú per uns, però seràs ningú per la resta. No som res més que l’estela de les nostres accions, premeditades o esporàdiques. Tot allò que ens passi pel cap, per molt grandiloqüent que sigui, al següent instant de pensar-hi, s’esvaeix si no es converteix en una acció. Els pensaments són volàtils com les memòries. O els plasmem, o els perdem. Existir és deixar petjada i, si no, podràs ser recordat uns dies, uns mesos, però al final, convertit en no-res, seràs el record dels oblidats que ja no recorden com recordar. I per això...