De petits, estàvem acostumats als contes amb final feliç. Crèiem que la caputxeta vermella tenia un final feliç, quan realment era una venjança sanguinolenta. Els tres porquets, la Blancaneu, el Llibre de la selva… Tant li fa. No hi ha hagut mai blanc o negre, sempre hi ha un contrapunt que anivella els grisos matisats. Així, doncs, en moltes de les històries que ens trobem avui dia predomina també el final agredolç. L’heroi sol complir el que s’havia proposat, però l’enemic o el rival, sempre hi té alguna cosa a dir. És el final realista, el que fa que el lector senti tristesa o ràbia, perquè no tot ha sortit com voldria i, a la vegada, pensa que ha estat meravellosament creïble o empàtic. Grans autors usen aquesta tècnica de guió narratiu, ja que no és estrany que les seves històries venguin tant, a pesar que aquest, òbviament, no és el principal factor de l’èxit. Quan tot està...