La inevitable creença que tot l’esforç havia estat en va. Que mai tastaria aquells llavis rogencs, que mai acariciaria aquelles galtes, que mai besaria aquell front en senyal de protecció eterna. La frustració era el seu “sino” i l’havia envaït un cop més. Tenia unes irrefrenables ganes de plorar, però no era el lloc ni el moment. S’havia fet mal a si mateix, de què serviria culpar-la a ella? Semblava que al cap i a la fi tot havia sigut part de la seva desbordant imaginació i que projectar un final agradable i bonic amb totes les seves forces, no havia servit per a res. Seguia sent un pa congelat. Divendres havien tornat a ballar, divendres l’havia volgut estimar, però eren tantes les expectatives, tanta la pressió que s’havia auto imposat publicant tots els seus pensaments, que els nervis i la por que tot se n’anés en orris el varen vèncer per golejada. Aquelles, suposadament,...
