L’optimisme li deia que els divendres mai acaben. Li agradava creure-ho, i pensar que arribaria el moment li feia bategar el cor amb una força inusitada. En bona part, s’entristia d’haver d’escriure tot el que sentia. Era bonic! Però més bonic seria dir-li en persona, no? No estava preparat, era evident. La cuirassa que la vida li havia atorgat després dels recents fracassos amorosos, el cobria d’una robustesa que li impedia mostrar aquella part tendre que el farcia. Es considerava un tros de pa, però era un pa congelat, d’aquell que fins que no està unes quantes hores fora del congelador, no es pot consumir. Això no el convertia en caducat, és clar que no! Només faltaria, si pensés això, sí que no aniria enlloc. Ni final agredolç ni res, res de res. Sabia perquè escrivia. Per què escriuen, els escriptors? Per la imperiosa necessitat de transmetre? Per a què els idolatrin? Per guanyar...