N’estava fent un gra massa.
MUSA, podrien ben bé ser les sigles d’alguna grolleria impertinent com Manipulador Usurpant Sentiments Aliens, o bé Maquiavel U(ho) Sabria Acabar (millor).
Si intentava agafar-s’ho amb fredor, cosa que li costava bastant, perquè tot ell bullia d’amor sense control… Podria arribar a veure-ho des d’una perspectiva que potser no li agradava, però que semblava més realista.
S’estava muntant una pel·lícula de collons. El fet d’estar tan ocupat entre feina i estudis, disposar d’una mínima vida social i a part, morir-se de ganes d’escriure alguna cosa, li estava provocant estirar d’una imaginació desbordant, que no era res més que això. Que tot el que escrivia només era ficció i que tot el que creia estar vivint per explicar-ho en aquesta història, era pura invenció. Que aquella noia ni tan sols el mirava. Que ella, segurament pensés, què pesat, o per què coi em mira tant? Que comencés a sospitar que tenia algun problema greu o que s’espantés molt, quan s’adonés de tot el que passava al seu voltant. Per no parlar del moment en què llegís els capítols, perquè com que es penjaven cada quatre dies, tard o d’hora li arribarien a les mans. Quina excusa donaria aleshores?
No, no “és que tot era ficció”, “No ets tu! Quina tonteria.”, “Au va, no siguis egocèntrica, per què escriuria de tu?”. En els anteriors capítols havia sigut tan sincer com en aquest, per tant, seria increïble que després de llegir-los, una excusa així funcionés. També podria esborrar-los, fer com si mai haguessin existit… Però prevaldrien en el record d’alguns. El ser recordat que tan buscava! I més si anava dient que aquell text que estava desenvolupant era interactiu i formava part de diferents plànols de la realitat.
Concretament en aquests. El nostres caps, lector. El de l’autor en tercera persona. La xarxa… I ella. Com ho percep o percebrà? També li afectarà d’alguna manera. Acabarà influint, per bé o per mal.
Tot està contemplat, menys les reaccions alienes, que poden ser una bogeria… Però sobre això ja hi havia reflexionat anteriorment. Potser tocava tocar de peus a terra.
Deixar d’idolatrar-la, evitar pensar en ella com algú tan exquisidament perfecte, tan preciosa, magnifica i genial… Tocava tornar-la a fer humana, imperfecta, amb pros i contres, amb debilitats i avantatges, amb limitacions i ignorància en molts temes. I també, òbviament, també anava al lavabo i es posava malalta, també li sortien grans i pigues, també li creixia pèl a les aixelles…
Després ens preguntem perquè hi ha persones que s’ho tenen tan cregut i són inabastables… Coi, per actituds com aquesta. Tractar-la de MUSA, segurament no només l’allunyava d’ell, sinó també de la realitat.
I ella, era real.
Si la veia com algú per sobre de les seves possibilitats, mai seria al seu abast.
El primer que calia era rebaixar-li els fums, modificar cada detall del primer capítol per tornar-la humana del tot. Posar-la al seu nivell.
El lector havia d’anar per ordre. Deixar de llegir ara i aquí, i clicar a l’enllaç superior, si no ho havia fet.
Ara que ja ho tenia… Es va dur les mans al cap. S’havia passat. A què jugava? Si el que volia era començar a odiar-la, aquell era el camí!
Aleshores, el va re-escriure tal i com se sentia realment, o això creia.
De sobte… L’efecte va ser invers. El cap li bullia de remordiments. Què coi feia? Com havia gosat creure’s una espècie de déu, combinant la realitat amb una ficció i més tard intentar prendre el control de totes dues coses, quan en el fons, l’únic que podia controlar era el seu propi respirar, i ni això, podia fer en aquells moments. Escrivia ràpid aquestes línies perquè s’ofegava, el seu cor queia en un pou infinit, envoltat de negror, absorbint-ne la foscor. El joc li acabaria sortint malament, el joc se l’acabaria cruspint com un llop a la seva presa. Els lectors l’odiarien per aquell atac de supèrbia que havia tingut en gosar publicar tot allò! I el pitjor… Ella mai més en voldria saber res.
Havia d’esborrar aquell capítol re-fet… Però s’havia jurat ser sincer des del principi!
Res d’això no hauria passat si no hagués començat. Res no hauria passat si no s’hagués enamorat. Però, no, no era culpa de l’amor, sempre ha sigut molt fàcil culpar-lo de lo bo i lo dolent. Era tot culpa seva i del seu maleït ego. Potser algun lector estava agafant i copiant cada capítol en un arxiu de text… Ja no li servia de res esborrar-lo.
Va alçar-se de la cadira i no va trigar en sortir al pati. La lluna ho cobria tot amb un tel blanc de llum, i se la va quedar mirant embadalit. Era preciosa.
…
Va respirar fons i s’hi va quedar una bona estona, allí, dempeus, absort.
Ja ho entenia.
El que calia era recuperar els ànims, ser ell mateix, deixar de muntar-se històries a la xarxa, parlar amb ella i tornar a buscar el moment ideal per dir-li el que sentia. Per què sentia alguna cosa, veritat?
Al principi, no gosava escriure en nom seu perquè posar-li paraules en boca era una ofensa. Els seus sentiments de paladí de la bondat li impedien, però havien anat desapareixent fins al punt de donar-li veu i pensaments a ella. Com coi havia arribat a aquell extrem?
Com que les coses no anaven com volia, les tergiversava i se les feia venir bé? Quina era la veritat, doncs? Ella li somreia quan creuaven les mirades, o formava part de la seva malaguanyada i perversa imaginació?
I què se n’havia fet d’aquella porta de diamants? Més li valia creuar-la de pressa…
Miquel Florido Díaz – Tots els drets reservats
Escrit 1/8/19 – Publicat 21/8/19
DEIXA EL TEU COMENTARI A INSTAGRAM!
Avançament del proper capítol:
“En aquest punt, va trencar les formes. Silenciós, però com un crit d’auxili, el plor va començar a baixar d’aquells ulls cansats. El bolígraf li va caure i la llibreta es va tacar d’aigua salada, escampant la tinta humida pel paper del color del cafè. “