Es va llevar calmat i estúpidament content. El simple fet de conversar-hi una estona l’omplia de joia i, no, no era perquè tingués motius per seguir escrivint. Era perquè els seus cors cada vegada eren més a prop l’un de l’altre. S’hi va dur la mà, somrient i notant-ne el batec. Ella… La seva MUSA estava pendent d’ell, no l’ignorava, i es moria per veure-la.
Aquell dia sí, aquella tarda varen coincidir. Sempre acompanyats de més gent i no pas per oci, però es veien, i a estones podien intercanviar algunes paraules, que poc a molt, el satisfeien i sempre aconseguia esbossar-li un bell somriure. Les llambregades que es feien l’un a l’altre eren un fet. Les seves mirades col·lidien sovint, i de vegades es quedaven allà, perennes mirades etèries que cap element podria moure. Se somreien o es feien alguna ganyota… O les dues coses alhora. Se la veia cansada i alhora carregada de sensualitat. Apujava la mirada cap al sostre i tancava els ulls, duent-se uns fulletons davant els llavis enrogits per un subtil pintallavis del color dels gerds. Sovint, se li escapaven gemecs d’aquest cansament, però no sonaven en absolut com un renec o una queixa, sinó més aviat com un plaer per als seus sentits. Ell gravava a la seva ment aquells sons i en feia una música atractivament agradable.
A voltes, s’apropaven. Es deien alguna coseta sense importància, però les mirades parlaven per si soles. Deien “et desitjo, però aquí no puc fer res”, “et desitjo, i vull que ens trobem a soles”, “et desitjo, però tinc por d’espifiar-ho”.
I és que allò era un concurs de temors vinguts del desig. No sabia si l’estimava, era aviat per allò. Sabia que li encantava, que la desitjava de la forma més pura que podia… I que ja estava canviant d’actitud. Que no podia seguir-la veient com un repte, un joc o una part d’una ficció.
Que ella era real, que cada cop que es creuaven i les seves mans o els seus braços es rosaven, sentia una calidesa única i reconfortant.
Aquella nit, ella li va parlar sobre els motius pels quals el dia anterior no s’havien vist. La conversa va fluir, i tan un com l’altre estaven contents de sentir-se a prop, encara que fos a través de la xarxa. Li va demanar si li podia enviar una fotografia que li havia fet des del seu telèfon, argumentant que li agradava molt… I aprofitant per dir-li que ella també, que també li agradava molt… El cor li bategava de pressa.
Li va respondre amb emoticones de cares avergonyides tapant-se la boca i d’altres amb cors. Estava extasiat! La llavor estava plantada i la regava amb l’aigua justa, en el moment necessari, i sense formar part de cap mena de pla, senzillament, li havia sortit de dins. Romania esperança en el seu cor i també en la seva ment, canviava, com s’havia promès fer. Al cap de poc, se’n van anar a dormir, l’un amb l’altre al cap, fantasiejant en com podria acabar allò… Desitjant tastar aquell fruit angelical que començava a néixer de les flors.
Aviat seria divendres altre cop, i tornarien a ballar.
Aviat seria divendres. Ballarien, l’agafaria d’aquelles mans càlides, la miraria directament als ulls i li diria com la desitjava des de feia temps.
Divendres es besarien.
Escrit 31/7/19 – Publicat 17/8/19
Miquel Florido Díaz – Tots els drets reservats
Avanç del proper capítol:
“Si la veia com algú per sobre de les seves possibilitats, mai seria al seu abast”