MUSA

MUSA és una història sorgida del no-res, simplement de la imperiosa necessitat d’escriure i és aquí per a que la puguis gaudir. El dia 28/7/19 vaig publicar el primer capítol, i a partir d’aquí, n’he publicat un cada quatre dies. Té un total de deu capítols principals i un seguit d’extensions. MUSA pretén ser diferent. Innovador. L’escriptura d’una història que encara està passant. Una que encara no té un final definit i pot desenvolupar-se cap a racons inesperats de la ment humana i de la mateixa vida, en un altre plànol de la realitat. MUSA agafa l’estela d’Et faré dansar l’ànima, amb capítols breus i intensos, carregats de sentiment i reflexió sobre l’estima, tan dels altres com d’un mateix. Et convido a descobrir sobre la marxa com avança una trama que ha recorregut camins insospitats, sempre amb una cançó de fons...

1 Divendres

Li feia mal l’esquena, un mal endimoniat, i era de ballar. El divendres s’ho havia passat bé. De fet, havia anat de forma similar a tal com ho havia previst, però, com sempre, el final agredolç havia vençut la batalla. Com coi se superava aquella fase, si és que hi era? Esperava que no hi fos. Era com si el destí li clavés puntades de peu, una rere l’altre. Una fase de la seva vida on projectava amb minuciositat tot allò que volia fer i els objectius que volia assolir, però sempre, o gairebé sempre, se’n quedava a les portes. Brillants, repletes de diamants treballats, tallats a la perfecció. Potser no arribava a creuar-la per pur temor. Temor a que les punxes esmolades l’esmicolessin de punta a punta. Por a que els fiblons que feia temps que romanien estancats al seu cor, creixessin amb desmesura i acabessin amb els seus ànims i esperances. Divendres havia ballat. I ella, era allà, al...

2 Pa congelat

L’optimisme li deia que els divendres mai acaben. Li agradava creure-ho, i pensar que arribaria el moment li feia bategar el cor amb una força inusitada. En bona part, s’entristia d’haver d’escriure tot el que sentia. Era bonic! Però més bonic seria dir-li en persona, no? No estava preparat, era evident. La cuirassa que la vida li havia atorgat després dels recents fracassos amorosos, el cobria d’una robustesa que li impedia mostrar aquella part tendre que el farcia. Es considerava un tros de pa, però era un pa congelat, d’aquell que fins que no està unes quantes hores fora del congelador, no es pot consumir. Això no el convertia en caducat, és clar que no! Només faltaria, si pensés això, sí que no aniria enlloc. Ni final agredolç ni res, res de res. Sabia perquè escrivia. Per què escriuen, els escriptors? Per la imperiosa necessitat de transmetre? Per a què els idolatrin? Per guanyar...

3 Prendre partit

Escriure, observar i prou… No, allò no era factible. Havia d’adoptar el paper de protagonista per fer avançar la trama. Narraria el que faria i faria el que havia narrat. Narrador protagonista i… Estrella del seu propi relat de ficció? No, no… L’estrella, era ella! La seva estimada, la seva MUSA. Qui li havia despertat altre cop aquell instint narratiu, aquelles ganes de treure’s el que duia a dins. Efectivament, la paraula era MUSA. S’estremia en veure-la, la fitava i tremolava. El cor li vibrava de sobte, la mandíbula se li tensava i es posava nerviós. I ella, tan fresca, natural i innocentment despistada, distreta amb el seu vestit nou, elegant i sensual. Es posava bé l’escot cada trenta segons i acte seguit es passava la mà pels cabells de mitja melena, fins a les espatlles. Obria els ulls i sospirava, mirant enlloc. Això de sospirar, ho feia molt sovint, segurament de cansament. I...

4 Nova dimensió

Gairebé des del primer instant, el seu cap bullia amb una pregunta latent. Què en faria d’aquell text? Per què el volia passar a ordinador? Només per tenir un record? Sí, ell era molt avesat als records. S’acumulaven dins seu com una col·lecció d’experiències bones i dolentes, i solia arrossegar-los allà on anés. Això era idoni i extremadament útil  per no cometre els mateixos errors més d’una vegada, almenys els més greus. I bé, en general, li funcionava. L’únic que semblava tenir espatllat era el radar de l’amor, perquè la resta, anava vent en popa. Confiava… Confiava que aquell cop, no seria una maleïda trampa. Què n’havia de fer, d’aquell escrit? Si no s’atrevia a parlar-li sobre l’escriptura d’aquesta estranya història… Estaria sent sincer? Res funciona quan s’amaguen les coses, encara menys una de tan grossa. Li podria enviar per a què s’ho llegís. Seria una bona manera per...

5 En línia

Ja passaven les 00h, estava esgotat, però ho havia fet. El primer capítol estava en línia. Havia complert el que s’havia proposat, però quan de temps se sostindria tot plegat? Petaria l’endemà mateix? Necessitava escriure aquestes línies abans d’anar a dormir. No podia simplement deixar passar aquest moment d’incertesa i angoixa. Havia de vomitar aquells pensaments com el mateix respirar. I ho estava fent. Ja circulava, es movia com la pólvora. La xarxa, la seva aliada, es podria convertir en una bomba de rellotgeria. Des de l’inici, era plenament conscient del què es feia i també sabia que les situacions inesperades que podria arribar a generar, el podrien tombar anímicament. No era sinó, part del joc al que s’havia prestat jugar. Els primers comentaris van arribar, i els dubtes i les sospites, també. Li costava respirar. L’hauria espifiat, perquè per molt que li agradés el que havia...

6 Un joc

La nit havia sigut moguda. Es va despertar diverses vegades per la calor, i en una d’elles, es va quedar en posició incomoda, boca avall, amb un braç sota el pit. La sang va deixar de fluir-hi i es va desvetllar altre cop, enmig d’un malson que preferia no relatar. Tenia el braç mort, com si no formés part del seu cos i un titellaire li mogués a la seva voluntat. Aleshores li va venir el record com un flaix. Ho havia fet. El primer capítol era a la xarxa…! De cop i volta, hiperventilava! Es va alçar rebotat, va anar al lavabo i es va rentar la cara. L’aire no li arribava bé, va intentar no mirar-se al mirall més d’un parell de segons i caminant, va dirigir-se al balcó, apujant la persiana i traient el cos per respirar l’aire fresc de la nit. L’aire, tan necessari, tan innecessari. Va pensar que si visqués dins la xarxa, no necessitaria respirar i va recordar una novel·la que havia...

7 Fruit d’àngel

Es va llevar calmat i estúpidament content. El simple fet de conversar-hi una estona l’omplia de joia i, no, no era perquè tingués motius per seguir escrivint. Era perquè els seus cors cada vegada eren més a prop l’un de l’altre. S’hi va dur la mà, somrient i notant-ne el batec. Ella… La seva MUSA estava pendent d’ell, no l’ignorava, i es moria per veure-la. Aquell dia sí, aquella tarda varen coincidir. Sempre acompanyats de més gent i no pas per oci, però es veien, i a estones podien intercanviar algunes paraules, que poc a molt, el satisfeien i sempre aconseguia esbossar-li un bell somriure. Les llambregades que es feien l’un a l’altre eren un fet. Les seves mirades col·lidien sovint, i de vegades es quedaven allà, perennes mirades etèries que cap element podria moure. Se somreien o es feien alguna ganyota… O les dues coses alhora. Se la veia cansada i alhora carregada de...

8 MUSA?

N’estava fent un gra massa. MUSA, podrien ben bé ser les sigles d’alguna grolleria impertinent com Manipulador Usurpant Sentiments Aliens, o bé Maquiavel U(ho) Sabria Acabar (millor). Si intentava agafar-s’ho amb fredor, cosa que li costava bastant, perquè tot ell bullia d’amor sense control… Podria arribar a veure-ho des d’una perspectiva que potser no li agradava, però que semblava més realista. S’estava muntant una pel·lícula de collons. El fet d’estar tan ocupat entre feina i estudis, disposar d’una mínima vida social i a part, morir-se de ganes d’escriure alguna cosa, li estava provocant estirar d’una imaginació desbordant, que no era res més que això. Que tot el que escrivia només era ficció i que tot el que creia estar vivint per explicar-ho en aquesta història, era pura invenció. Que aquella noia ni tan sols el mirava. Que ella, segurament pensés, què pesat, o per què coi em...

9 Realificció

—M’estic llegint MUSA. El seu rostre es va tornar blanc com el paper. —T’agrada?—va balbucejar. —Sí…—les seves galtes es van posar roges com un tomàquet. Va notar que el seu cor bategava amb una potència que li semblava que esclataria en qualsevol moment i sense arribar-la a tocar, podia percebre els batecs ràpids de la seva MUSA. —…entenc que has estat escrivint sobre algú real. Ell va empassar saliva —Hmm, pot ser. Això ho deixo per la imaginació de cadascú. Què en penses? Els seus ulls grans oscil·laven entre les ninetes del noi i una llibreta que duia a les mans. —Pensar! Això és el que m’has fet fer, llegint-ho. —I…? Això és bo no? No m’agradaria estar escrivint alguna cosa que no aporti res. Sense pecar de pretensiós, m’agrada pensar que allò que escric pot aconseguir fer arribar a les persones a conclusions que no esperen, sobre el text o sobre ells mateixos. Les...