—M’estic llegint MUSA.
El seu rostre es va tornar blanc com el paper.
—T’agrada?—va balbucejar.
—Sí…—les seves galtes es van posar roges com un tomàquet.
Va notar que el seu cor bategava amb una potència que li semblava que esclataria en qualsevol moment i sense arribar-la a tocar, podia percebre els batecs ràpids de la seva MUSA.
—…entenc que has estat escrivint sobre algú real.
Ell va empassar saliva
—Hmm, pot ser. Això ho deixo per la imaginació de cadascú. Què en penses?
Els seus ulls grans oscil·laven entre les ninetes del noi i una llibreta que duia a les mans.
—Pensar! Això és el que m’has fet fer, llegint-ho.
—I…? Això és bo no? No m’agradaria estar escrivint alguna cosa que no aporti res. Sense pecar de pretensiós, m’agrada pensar que allò que escric pot aconseguir fer arribar a les persones a conclusions que no esperen, sobre el text o sobre ells mateixos.
Les comissures dels llavis de la noia es van alçar, l’escoltava.
—…O sigui, per què escriure, si no tinc res nou a dir? Si faig alguna cosa, com a mínim que no deixi indiferent! De què rius tu ara?—li va dir, rient també per sota el nas.
—Sembles una altra persona quan parles dels teus relats. Em fa gràcia… O sigui sempre molt callat menys quan fem broma, sembles, no ho sé, abstret, pensatiu. Però quan parles d’això, se t’il·lumina la cara, de cop sembles més viu que mai!
Ell es va alçar de la cadira, somrient.
—És que és l’escriptura, el que em fa sentir viu. M’agrada molt que t’hi hagis fixat i que no et quedis a la superfície de qui sóc. T’abraçaria, si no hi hagués tanta gent! —va dir, entre rialles.
La MUSA, rient també i tota vermella, va passar-se la mà per l’altre braç amb nerviosisme.
—Queda una abraçada pendent —va dir finalment.
Pentinant-se amb els dits d’una mà, i li va allargar la llibreta que tenia a l’altra.
—Per tu.
Els ulls de l’escriptor es van obrir amb especial interès per aquell obsequi que estava rebent. En tenir-ho a les seves mans, no va poder evitar fer una ullada a la primera pàgina, escrita amb bolígraf negre.
—Jo també he estat escrivint. No en sé tant, però he fet el que he pogut, bé, el que m’ha sortit. No em tinguis en compte les faltes!
El nerviosisme que havia desaparegut amb la complicitat de feia un instant, va tornar-se a reflectir al seu rostre de bona nena, ara més tibat.
—Serà un plaer… a saber què has escrit—va pronunciar, esperant-se qualsevol cosa.
—Sorpresa! Ja em diràs alguna cosa.
Va assentir, mort de curiositat.
Al cotxe, abans d’anar a casa, ho va llegir.
0 Friday
Sempre es distreia amb els cabells de mitja melena, era com un tic que no sabia o no podia evitar. No tenia especial fixació per ningú, se centrava en complir el que havia de fer, al màxim de bé. Innocent com una nena i a vegades ingènua. Li costava adonar-se que algú la mirava amb uns ulls diferents.
Ara somreia, coneixedora d’aquella descoberta i afalagada d’una manera inesperada. Mai ningú li havia dedicat en un secret a veus, alguna cosa tan personal i bonica. No havia vist res semblant i al principi li costava endevinar si era una obsessió o un joc, com ell mateix es preguntava en aquells capítols.
Ai… Com no se n’havia adonat abans? Si es que semblava tonteta! Encara que, ell també havia rebuscat la manera de dir-li fins a un extrem… Però li agradava.
No sabia com dir-li que ho havia llegit, li feia molta molta vergonya! Ai… Es duia les mans a la cara i es notava les galtes bullint. Sí que eren suaus, no ho havia pensat pas. Les seves deurien rascar una mica… I ara què se suposava que havia de fer? Podria enviar-li un missatge i dir-li, està bé això de MUSA, escrius bé. Massa simple! S’havia de posar al seu nivell, sí. Però no tenia cap web. I si ho fes per xarxes socials, públic també? No, no, es moriria! A més la resta de gent no n’havia de fer res.
Ara que hi pensava, sí que havia notat alguna cosa. Sí que era veritat que es quedaven mirant-se absorts i es somreien. Ho sentia amb total naturalitat, no ho havia trobat extraordinari fins ara, que estava obrint els ulls! Ai, haurien d’haver ballat el divendres, ara li sabia greu!
Ara ho notava. Havia estat latent tot aquell temps que compartien junts, i ara despertava. Sí, també notava que ell no era un més. Com es diria, “MUSA” en masculí? Si era veritat que només pel fet de compartir estones l’havien inspirat a treure tot allò que duia dins, a despullar-se davant de tothom… Era realment bonic.
I ara ella també escrivia! Fascinada per aquell fet, mirant la llibreta i el bolígraf com uns estranys amics que li servien per traslladar allò que sentia cap a un pla material. Coi, fins i tot l’estil d’escriptura ja començava a semblar-se al seu. No en va, s’havia llegit unes cinc vegades els vuit capítols que havia publicat. Es delia per llegir el nové, per què negar-ho?
Li donaria la llibreta amb els seus pensaments, compartint com ell ho havia fet, però via directa. Segur que tremolaria de nerviosisme quan ho fes, per primer cop el veuria cara a cara després d’haver entès què era aquell projecte que publicava cada quatre dies. Va sospirar, deixant anar lentament l’aire a través d’aquells llavis, que ara sí que ho veia, sí que eren rosats! Semblava que ell sàpigues més d’ella que d’ella mateixa. No, no! I ara, senzillament en tenia una altra visió. Tot es veu diferent, des de l’altre punt de vista.
Oi?
[…]
No s’ho va creure. L’escriptor es va enfadar, tot llençant la llibreta pel balcó. Irat, va bramar a l’aire:
—Si et penses que m’empassaré això que t’has inventat, ho portes clar! Et conec massa bé!
Aleshores, tot es va fondre en negre.
El capítol 9, encara no havia acabat.
Escrit 25/8/19 – Publicat 25/8/19
Miquel Florido Díaz – Tots els drets Reservats
COMPARTEIX LA TEVA OPINIÓ A L’INSTAGRAM!
Avançament del següent capítol:
“Era tard i la baixa il·luminació de la seva habitació el tornava una mena d’ésser fantasmagòric, quasi grotesc.
Penediment… Si no hagués començat, no s’hauria fet mal. Penediment!”