La inevitable creença que tot l’esforç havia estat en va.
Que mai tastaria aquells llavis rogencs, que mai acariciaria aquelles galtes, que mai besaria aquell front en senyal de protecció eterna.
La frustració era el seu “sino” i l’havia envaït un cop més. Tenia unes irrefrenables ganes de plorar, però no era el lloc ni el moment. S’havia fet mal a si mateix, de què serviria culpar-la a ella?
Semblava que al cap i a la fi tot havia sigut part de la seva desbordant imaginació i que projectar un final agradable i bonic amb totes les seves forces, no havia servit per a res. Seguia sent un pa congelat.
Divendres havien tornat a ballar, divendres l’havia volgut estimar, però eren tantes les expectatives, tanta la pressió que s’havia auto imposat publicant tots els seus pensaments, que els nervis i la por que tot se n’anés en orris el varen vèncer per golejada.
Aquelles, suposadament, càlides mans, no s’havien tocat. Només els dos petons de cortesia, era el més similar al que buscava obstinadament. I quins dos petons! Quina fragància li va deixar a les galtes peludes. Préssec suau i delicat. Aquells dos besos protocol·laris, havien estat alhora extraordinaris.
Va sospirar mentre escrivia aquelles paraules, de nou en una llibreta antiga. Tot just feia sis dies que havia iniciat aquella epopeia, i ja pensava en donar-ho per finalitzat i començar algun nou projecte perquè en tenia molts de començats i alhora súper interessants.
Va pensar en el lector. “He llegit tot això perquè tingui aquest final de merda?” Podria ser que el final agredolç formés part d’ell mateix. Que no fos capaç d’apartar-lo de la seva vida i que si volia podia una història que acabés bé, però no tenia clar que en la seva vida personal, pogués sortir d’aquella bucle viciós del final injust o immerescut, segons com es mirés. Encara que potser era totalment buscat i merescut, també segons la perspectiva. Per buscar-se metes fora del seu abast, per intentar sobrepassar els fins límits de la moralitat, en un moment politicosocial de mires molt estretes, i potser, només potser, tot allò eren excuses camuflades entre reflexions.
Excuses de la seva covardia, per no haver-li dit… “M’agrades.” No. “M’encantes, em tens el cor robat i em transmets una vitalitat i felicitat que ningú abans havia aconseguit”.
En aquest punt, va trencar les formes. Silenciós, però com un crit d’auxili, el plor va començar a baixar d’aquells ulls cansats. El bolígraf li va caure i la llibreta es va tacar d’aigua salada, escampant la tinta humida pel paper del color del cafè.
Va emetre un plor llarg, sincer, carregat de frustració i de gran necessitat. Feia tant, tant que no plorava… I la seva cuirassa, esberlada en soledat. Quan sortís del seu reducte seria més dura i impenetrable que mai. Estava condemnat a no sentir-se estimat?
Era tard i la baixa il·luminació de la seva habitació el tornava una mena d’ésser fantasmagòric, quasi grotesc.
Penediment… Si no hagués començat, no s’hauria fet mal. Penediment!
No! No tot era dolent. Sí que el regust era altament amarg, però i tot el que havia viscut? Aquell torrent d’emocions que l’havia sacsejat amb força: ment i ànima s’havien posat d’acord en un sol pla. Que el final fos com sempre, potser ja no li havia d’afectar.
No havia sigut fàcil però ho havia fet totalment engrescat i a plaer! Aquell projecte li havia donat la vida que trobava a faltar. Escriure! Que el llegissin… I, no era qüestió d’Ego, era qüestió de supervivència.
Estava content per la bona rebuda de MUSA i ho va agrair enormement a cada un dels lectors que havien seguit la història capítol a capítol, paraula a paraula, reflexió a reflexió.
Havia sigut un enorme plaer tenir-los al seu costat i rebre els seus comentaris, com el del Daniel, la Mariona, l’Esteve o els de l’Alba, desitjant més capítols i alhora, encoratjant-lo a deixar de ser un pa congelat.
A aquelles alçades ja era evident què significava que aquella història s’estigués desenvolupant a diferents plànols de la realitat. No, no era un engany per incitar la lectura.
La simbiosi entre aquelles realitats, cada una igual de veritable que l’anterior i formant un enllaç de pensaments irrompible. Les respostes, consells, desitjos per a que tot allò tingués un final feliç,
De la realitat a la ficció hi ha una fina capa que s’ha diluït, convergint en una mateixa instància.
Gràcies per haver arribat fins aquí, pensava. No deixis de llegir la resta d’aquesta pàgina. Tens capítols d’Et faré ballar la ment, i d’Et faré dansar l’ànima, encara que potser t’agradaria més una novel·la, com Et recordaré. Tu esculls, tu segueixes per on més t’agradi.
Per altra banda, es delia per agrair-li. Sí, a tu, MUSA del meu cor.
Sense la teva sensualitat natural, la teva innocència, el teu riure encomanadís… El meu cor no hauria despertat. Gràcies per fer-me sentir així, per fer que les papallones i els colors de les seves ales, s’enlairessin cap al cel de dins meu, convertint-me en una constel·lació de tons fluctuants.
Diamants brillant perfectament tallats, d’aquella porta oberta, que s’acabava de cloure perquè ell mateix, i amb delicada suavitat l’havia decidit tancar. Un cop calculat carregat d’estima que li deia que l’encontre al cel, seria, però d’una altra forma i en una altra ocasió.
A aquestes alçades, segurament ella hauria llegit MUSA. Un capítol, o tots. No ho sabia en el moment d’escriure aquestes línies, i si un dia s’ho llegís, esperava que li ho fes saber i de ben segur que seria el moment de concedir un bis.
De tots els finals que s’havia plantejat, potser havia resultat ser el més natural. Encara que…
Miquel Florido Díaz- Tots els drets reservats.
Escrit 3/8/19 – Publicat 25/8/19
COMENTA QUÈ T’HA SEMBLAT AL POST D’INSTAGRAM!
Avançament del proper capítol:
“Etzibo un cop de cap i alço els dits en senyal de respecte cap al metall que sona i a la vegada crido de felicitat. S’ha acabat el patiment!”