Li feia mal l’esquena, un mal endimoniat, i era de ballar. Ballar inútilment, ja que només havia servit per patir, de cos, ment i cor. El que havia previst no havia sorgit, un cop més el maleït final agredolç que sempre el seguia, fes el que fes, no se’n podia deslliurar. Quina tocada de nassos. La frustració podia amb ell.
Era un tros de carbó, negre com la mort, però de vegades brillava intensament, mostrant el diamant que podia esdevenir. El gran problema era desprendre’s d’aquesta cuirassa fosca i lluir com li pertocava. Temors i inseguretats feien gala en un jove que en el fons estava ben segur que es podia menjar el món, i veure’s captivat per ella, el rompria per dins més del que s’havia pogut imaginar. Sempre li passava el mateix i no era capaç de canviar el rumb de les coses. Quin era el moment on fallava? On ficava la pota fins al fons? Potser era el mateix fet de voler conduir una trama cap a un destí, la pressió que s’auto-imposava…
Divendres havia ballat. I ella, era allà, al seu costat.
Aquelles mans ni tan sols s’havien fregat, no havien notat la calidesa, l’una de l’altra. I què coi, sí que ho havia passat malament, perquè durant aquella estona, el seu cap buscava la manera d’acostar-s’hi sense semblar forçat, perquè notava la pressió al pit de notar-li les mans, la cintura, i sentir la dolçor que desprenia sota aquell vestit.
I aquell tros de carbó que el retenia seguiria allà, i semblava que per sempre.
La volia conèixer millor, però acostar-s’hi era com caure a les flames de l’infern perquè coneixia el patiment que podia arribar a rebre, i tot i així, el molt idiota s’ho volia jugar tot per allò que desitjava. Només un petó… Un rere l’altre.
Els sentiments se li ennegririen i no tindria clar què pensar ni com actuar quan arribés l’hora de la veritat. Deixaria de sentir-se ell mateix, segur que sí, sempre li passava. Després lamentaria haver-se obsedit d’aquella manera, i buscaria tornar a sentir-se bé amb el seu jo interior, allunyant-se de tot i de tothom. I encabat… Tornem-hi, enamorat altre cop i desitjós de tornar-ho a passar malament per amor.
Ho va escriure per entendre-ho i potser ja ho entenia, tot era una trampa, altra vegada la mateixa, cada cop, cada maleït cop. Una teranyina envoltava i pressionava el seu cor amb els seus fils invisibles, compungint-lo fins a tornar-lo un sac de nervis incapaç d’actuar amb serenor i naturalitat. Quin fàstic. Era l’esclau que havia temut ser.
Era bonic sentir-se enamorat, el problema semblava ser que no sabia gestionar-ho. S’enganyava. Havia de desprendre’s de tot allò abans no fos massa tard i s’esquincés en mil bocins.
Divendres hauria d’haver-li agafat la mà, divendres, podrien haver ballat. Hauria, si més no, d’haver actuat com li dictava el diamant que duia a dins.
Escrit 18/8/19 – Publicat 21/8/19
Miquel Florido Díaz – Tots els drets reservats