Li feia mal l’esquena, un mal endimoniat, i era de ballar. Sí, havia ballat amb una noia, i li agradava. Era bonica, però tampoc ens passem. A ell li atreia com li podria haver atret qualsevol altra, o sigui, el destí havia decidit que fos ella i ja està.
Bé que cadascú té un tipus de preferència i la seva havien sigut aquelles galtes aparentment suaus i aquells llavis rosats sota uns ulls grans.
O sigui tampoc passa res si no aconseguia sortir-se’n, sempre li passava el mateix, enamorar-se i acabar amb el seu ser, per un bon temps. Així que, bé, faria el que pogués però tampoc ho donaria tot, perquè en el fons, era una noia més. Segur que tenia tares mentals com tothom, i alguna al·lèrgia o malaltia incurable, encara que no fos visible d’entrada. Home, una discapacitat segur que no, però tot és podia desenvolupar, eh…
Divendres havia ballat. I ella, era allà, al seu costat.
Aquelles mans ni tan sols s’havien fregat, no havien notat la calidesa, l’una de l’altra. Però tampoc passava res, era una noia més. El cor li bategava fort per l’alcohol, segur que era això.
Potser hauria de deixar de mirar-la d’aquella manera, que el confondria amb un assetjador o un pervertit, encara que ja es coneixien de feia mesos… No ho tenia clar, era jugar-se-la. I si deixava de dirigir-li la paraula? Ai…
Li agradaria fer-li un petó, només un, un rere l’altre. Però… Que si queia una altra enlloc d’ella, tampoc passava res, eh… La volia a ella, però…
Però…
Creia que podria ser bonic enamorar-se, però no volia generar-ho com una ficció. O sí?
És que, clar, no volia ser un esclau de ningú, ni homes, ni dones, ni d’òrgans que bateguen.
Miquel Florido Díaz – Tots els drets reservats
Escrit 18/8/19 – Publicat 21/8/19