La nit havia sigut moguda. Es va despertar diverses vegades per la calor, i en una d’elles, es va quedar en posició incomoda, boca avall, amb un braç sota el pit. La sang va deixar de fluir-hi i es va desvetllar altre cop, enmig d’un malson que preferia no relatar. Tenia el braç mort, com si no formés part del seu cos i un titellaire li mogués a la seva voluntat.
Aleshores li va venir el record com un flaix. Ho havia fet. El primer capítol era a la xarxa…! De cop i volta, hiperventilava! Es va alçar rebotat, va anar al lavabo i es va rentar la cara. L’aire no li arribava bé, va intentar no mirar-se al mirall més d’un parell de segons i caminant, va dirigir-se al balcó, apujant la persiana i traient el cos per respirar l’aire fresc de la nit.
L’aire, tan necessari, tan innecessari. Va pensar que si visqués dins la xarxa, no necessitaria respirar i va recordar una novel·la que havia llegit temps enrere, titulada Et recordaré. Si visqués a la xarxa… Es perdria en directe aquella bellesa colpidora que desprenia la seva MUSA. Pensar en ella li va fer bategar el cor amb més intensitat i es va dur la mà dreta al pit, sentint com s’anava calmant a poc a poc. Les seves faccions li varen aparèixer a la ment: Tan perfecta. Tan ideal. Els ulls grans, la mirada càlida i reconfortant i, alhora, juganera. Va semblar-li que sentia les seves rialles, va semblar-li que era allà al seu costat, que la podia abraçar… Que la podria estimar per sempre.
L’endemà la veuria. Havien de coincidir per força. Al cap d’una estona se’n va tornar al llit i encara esgotat, es va adormir.
El neguit i la il·lusió s’havien fet una bola dins seu, i sortien amb rampells d’inestabilitat a mesura que caminava cap allà. La veuria! Per fi! Només feia tres dies, des de divendres, però se li havia fet una eternitat! Si no fos perquè havia estat escrivint sobre tot allò que li rondava pel cap, potser hauria explotat amb tots aquells pensaments. Havia sigut el seu entreteniment, un joc, una manera de mostrar-li l’amor que li professava… Es preguntava si ho hauria llegit. Sabia que ho havia vist! Ella no havia trigat en deixar-li el “m’agrada” a la publicació, però solia estar baldada per la feina i tenia el pressentiment que no ho havia arribat a llegir. Del contrari, potser li hauria dit alguna cosa. Ben segur que sí. L’altra opció era que estigués esperant el segon capítol amb delit i no s’hagués sentit identificada… Impossible! No tothom plora quan riu, ho hauria sabut a l’instant, llegint aquell primer capítol. Per tant, aquell dia sabria com estava la situació.
Si ella s’havia vist reflectida. Si la resta de lectors, almenys els propers, que els coneixien a tots dos havien entès totes les referencies. I si havia estat així… Si seria el tema del dia, o si ningú diria res per no ficar la pota. La incertesa el mantenia despert i viu, la vida a flor de pell!
Ella no va aparèixer durant tot el dia. Els ànims del noi es van calmar alhora que va patir una profunda decepció.
Els únics comentaris que havia rebut sobre el primer capítol de MUSA havien sigut altament positius i l’encoratjaven a continuar. Tenien ganes de saber com seguia! I ell també en tenia ganes, perquè si no la veia… si no hi tenia contacte, no podia avançar!
A la nit va escriure aquest capítol, almenys per donar una mica de joc al lector. L’important, era evident, era el que rondava pel seu caparró. Els futuribles, les possibilitats…
Mentre escrivia, ja directament a ordinador, el seu telèfon va sonar. Era ella! Va agafar-lo d’una revolada, però havia d’esperar uns segons! No podia respondre a l’instant, o creuria que estava desesperat. Era per xat, ningú feia trucades ja.
L’harmonia de dues veus en sintonia va aflorar entre els dits de l’un i de l’altre a través dels telèfons. La conversa no va ser breu i ell va aprofitar per trobar aquell moment que s’havien promès per veure’s sols… La setmana vinent havia d’anar a un lloc molt important i alhora interessant i podia aprofitar per a que l’acompanyés. Quan li va fer la proposta, el neguit li bombardejava el cor amb batecs ràpids, i per sort per la seva salut, ella no va trigar en respondre… Que l’endemà treballava i que no li anava massa bé.
Ho imaginava. Coneixia els seus horaris, però ho havia intentat igualment, no passava res! Trobarien el moment, seria predestinat i preciós. Ja ho tenia això, de creure en el destí.
Tot i creure que ja estava tot prestablert, s’esmerçava en crear plans per aconseguir el que es proposava, i tot allò, semblava ser un d’aquells plans, però més llarg i retorçat que mai.
No deixava de mirar-li la foto de perfil. Era tan preciosa, tan perfecta. Adorable! Aquell vestit, aquell escot… Va remenar el cap, agafant aire.
Quan va anar al llit, va ser sense cap mena de temor ni neguit. Entenia que no se l’estava llegint, i quan ho fes, segurament ja s’haurien abraçat a soles. I de l’abraçada, a tastar els seus llavis, només hi havia una ínfima possibilitat de fallar.
Es va adonar que en publicar el capítol, i rellegir-lo, el seu to havia canviat. Ja no semblava enamorat… Ho estava, per descomptat. Però ara semblava tot un pla calculat o un simple joc, enlloc d’un amor predestinat. Es va preocupar, altra vegada. Allò no era el que li agradaria projectar cap als demès.
Havia de canviar d’actitud.
Escrit 29/7/19 – Publicat 13/8/19
Miquel Florido Díaz – Tots els drets reservats
QUÈ ET SEMBLA QUE PASSARÀ? COMENTA-HO A INSTAGRAM
Avançament del proper capítol:
“Aviat seria divendres altre cop, i tornarien a ballar”