Gairebé des del primer instant, el seu cap bullia amb una pregunta latent. Què en faria d’aquell text? Per què el volia passar a ordinador? Només per tenir un record?
Sí, ell era molt avesat als records. S’acumulaven dins seu com una col·lecció d’experiències bones i dolentes, i solia arrossegar-los allà on anés. Això era idoni i extremadament útil per no cometre els mateixos errors més d’una vegada, almenys els més greus. I bé, en general, li funcionava. L’únic que semblava tenir espatllat era el radar de l’amor, perquè la resta, anava vent en popa. Confiava… Confiava que aquell cop, no seria una maleïda trampa.
Què n’havia de fer, d’aquell escrit? Si no s’atrevia a parlar-li sobre l’escriptura d’aquesta estranya història… Estaria sent sincer? Res funciona quan s’amaguen les coses, encara menys una de tan grossa. Li podria enviar per a què s’ho llegís. Seria una bona manera per a què comprengués els seus sentiments a la perfecció. Eh, i sense censura, sense tatxar ni ometre cap de les reflexions que havia aglutinat, ja fos per bé o per mal.
Sí, era una opció. Però francament, una de cara o creu, de tot o res. Seria tractat com una anomalia, però això rai, perquè sempre s’ho havia considerat. El pitjor seria la indiferència o el rebuig.
Quedava una altra opció francament sucosa, però arriscada, i molt!
Fer-ho públic. Generar una ficció basada en fets reals, però només una ficció… De cara als demés.
S’hi sentiria identificada si arribava a llegir-ho. Segur. I la resta de lectors podrien arribar-la a relacionar. Tot estaria connectat. L’escriptor va respirar ample, extasiat.
Potser el titllarien de sociòpata. Eh, tot entrava dins d’unes possibilitats, que mentre les hagués contemplat abans, no li afectarien gaire. Estaria previngut… Eh, això creia, perquè en el fons, els quatre primers capítols els havia escrit tots seguits, el mateix dia. Coi, per això la trama no avançava de cap manera. I a pesar d’això, no escrivia en buit, perquè hi havia tant per reflexionar, tant per decidir!
Sí, potser… No, potser, no. Segur que sí. Ho publicaria.
Primer faria un tempteig als seus lectors potencials. Preguntaria a través de les seves xarxes socials si tenien ganes de llegir un nou projecte que duia entre mans. Era una bogeria!
Però era un creador, un generador, i faria el que li pertocava. Remouria les xarxes creant un relat que duria a una situació que no sabia, de cap manera, com culminaria.
Bé o malament? Agredolç? Agradaria als lectors, encara que no tinguessin clar què és el que estarien llegint exactament? Addictes a una droga etèria. Una història amb un desenvolupament carregat d’incertesa per al mateix autor; un relat endolcit per un amor inexplicable. Es va estremir! Sonava tan i tan bé!
I encara que fos una bogeria que podria ben bé servir únicament per espantar a tothom, seria divertit… Potser es tornaria viral? Contemplava la possibilitat, i si estava contemplada, era factible i acceptable dins del seu cap.
S’ho llegirien quatre gats? També era possible. Cap problema, endavant.
Fos com fos, feia o creia fer alguna cosa diferent. Original. I allò per ell, sí que era un repte. No li feia falta cap premi, cap reconeixement, és més, seria completament gratuït i en línia. Un capítol cada cinc dies? Podria estar bé. (Que després va quedar en cada quatre). Es delia per veure si funcionaria, i de quina manera. Quines reaccions hi hauria? Quins comentaris generaria, ja fos en públic o en privat? I quines cares se’ls quedarien a alguns en llegir-se el quart? El punt d’inflexió.
Es va sentir estrany, faria partícips a tot de persones d’aquella anada d’olla que s’havia tret de la màniga un diumenge d’alteracions neuronals amb deliris d’escriure.
Li començaven a preocupar desenes de possibilitats. Entre elles… Banalitzaria la xarxa, el seu missatge original? Reduiria els seus sentiments en mera expectació de les reaccions que podria arribar a provocar? D’acord, també entrava en les contemplacions… Però coi, no volia banalitzar-ho! En absolut. El que sentia era real! Era autèntic. La seva MUSA… La seva reina, la lleona dels seus somnis.
Després de veure un considerable interès per part dels usuaris que el seguien, va decidir que aquella nit faria la primera publicació. El primer capítol veuria la llum i era summament delicat. L’inici d’alguna cosa rebuscada i innovadora.
Desconcert? No, més aviat insana curiositat per veure’n el final. Quin patiment! I tot generat per ell mateix.
Era l’EGO allò que relluïa?
Bé, que s’estigués quietet, doncs. Que si no, tot se n’aniria en orris.
Se li va acabar l’espai a la llibreta i en va anar a buscar una altra.
Escrit 28/7/19 – Publicat 9/8/19
Miquel Florido Díaz- Tots els drets reservats
FEM-HO DINÀMIC! COMENTA QUÈ T’HA SEMBLAT AL POST D’INSTAGRAM
Avanç del proper capítol:
“Ja passaven les 00h, estava esgotat, però ho havia fet. El primer capítol estava en línia. Havia complert el que s’havia proposat, però quan de temps se sostindria tot plegat? Petaria l’endemà mateix?[…]”