Escriure, observar i prou… No, allò no era factible. Havia d’adoptar el paper de protagonista per fer avançar la trama.
Narraria el que faria i faria el que havia narrat. Narrador protagonista i… Estrella del seu propi relat de ficció? No, no… L’estrella, era ella! La seva estimada, la seva MUSA. Qui li havia despertat altre cop aquell instint narratiu, aquelles ganes de treure’s el que duia a dins. Efectivament, la paraula era MUSA.
S’estremia en veure-la, la fitava i tremolava. El cor li vibrava de sobte, la mandíbula se li tensava i es posava nerviós. I ella, tan fresca, natural i innocentment despistada, distreta amb el seu vestit nou, elegant i sensual.
Es posava bé l’escot cada trenta segons i acte seguit es passava la mà pels cabells de mitja melena, fins a les espatlles. Obria els ulls i sospirava, mirant enlloc. Això de sospirar, ho feia molt sovint, segurament de cansament. I ell… Ell també sospirava, potser més i tot! Però era una processó que anava per dins, silenciosa, carregada de pensaments que resaven per ser les mans que acariciaven aquell cabell suau i ben pentinat. Vestia i lluïa com una reina als seus ulls: Esplèndida, es posés el que es posés, perquè era enlluernadora, però el que li més agradava, no podia copsar-ho amb els ulls.
No va trigar en adonar-se, que si era aquest el tema, si ella era l’amfitriona del seu pensar, podia escriure a qualsevol lloc i fins i tot envoltat de gent i soroll. Els guirigalls i brogits de la gent, l’ajudaven, tot creant una capa que l’aïllava del món i el deixaven amb la llibreta, el bolígraf i els seus pensaments.
Es va preguntar si allò era en va. Si era una obsessió.
Va pensar que potser sí. I què? L’engrescava! El feia sentir viu i en aquell moment, no voldria que acabés mai. Ei, però tot té un final, i sabia que arribaria.
Seria agredolç? Esperava que no, que per una vegada, tot acabés bé. Un calfred el va envair.
De sobte, sensació de desassossec. S’estava centrant en escriure, però no parlava amb ella. Això provocaria un estancament de la relació, estigués en el punt que estigués. Li parlaria, aviat. Ara no, que estava tan concentrat que digués el que digués, sonaria massa solemne i romànticament enamorat… Encara que de vegades ja li havia deixat anar alguna frase que l’havia fet posar vermella. El millor era que ella agafava les floretes al vol i el feia volar en un núvol amb una facilitat que espantava.
L’espantava caure. El terra… El cop seria tan dur, si queia, que tant, que no volia ni pensar-hi.
L’amor romàntic, darrerament tan qüestionat per una part de la societat. L’essència de la mateixa vida humana, qüestionada per uns quants. Li feia gràcia, quanta estupidesa! Si l’amor és el que tot ho mou!
El romanticisme, que sol anar-hi implícitament acompanyat, potser era la part més poderosa, després de l’amor d’uns pares al seu fill. El problema, és quin confon el romanticisme amb paternalisme o l’intent d’esdevenir el cavaller blanc o el príncep blau. La sobreprotecció, el pensar en l’altra persona com si fos un trofeu, algú sense voluntat, un tros de narració per acabar…
Va sospirar. No concebia ni tan sols pensar en ella com a tal. Ni era un trofeu, ni un destí, ni un objectiu… El que sí que era, sense dubtar-ho un sol instant, eren pàgines per omplir, però per omplir plegats. D’il·lusions, de moments, de llocs i situacions. De felicitat compartida.
Tot era immaterial i alhora, més real que qualsevol cosa
física.
Havia de reflexionar.
Necessitava explicar-s’ho millor a si mateix, perquè els dubtes el van envair.
Es va repetir… Era sa tot allò? Es va repetir… No li importava, era feliç.
Escrit 28/7/19 – Publicat 5/8/19
Miquel Florido Díaz- Tots els drets reservats
FEM-HO DINÀMIC! COMENTA QUÈ T’HA SEMBLAT AL POST D’INSTAGRAM
Avanç del proper capítol:
“A la xarxa tot prendria noves dimensions […]”