L’optimisme li deia que els divendres mai acaben. Li agradava creure-ho, i pensar que arribaria el moment li feia bategar el cor amb una força inusitada.
En bona part, s’entristia d’haver d’escriure tot el que sentia. Era bonic! Però més bonic seria dir-li en persona, no?
No estava preparat, era evident. La cuirassa que la vida li havia atorgat després dels recents fracassos amorosos, el cobria d’una robustesa que li impedia mostrar aquella part tendre que el farcia. Es considerava un tros de pa, però era un pa congelat, d’aquell que fins que no està unes quantes hores fora del congelador, no es pot consumir. Això no el convertia en caducat, és clar que no! Només faltaria, si pensés això, sí que no aniria enlloc. Ni final agredolç ni res, res de res.
Sabia perquè escrivia. Per què escriuen, els escriptors? Per la imperiosa necessitat de transmetre? Per a què els idolatrin? Per guanyar premis i fama? Bé, potser hi havia una mica de tot allò, però el que tenia clar… el principal objectiu d’escriure el que sentia, no era altre que buidar els sentiments, revisar-los, comprendre’ls i gestionar-los. Aquella vegada, i potser amb més intensitat que les altres, escrivia per pura necessitat. Escriure era el propi objectiu en sí.
La sinceritat de les pròpies paraules el sorprenia gratament. No havia de camuflar les emocions sota una trama, esperant el moment adequat per a que cada personatge mostrés la seva veritable naturalesa. No calia, perquè l’únic personatge era ell… I ella, és clar, però ella no podia parlar. Això seria massa agosarat!
Es despullava amb cada paraula, se sentia còmode, real i transparent. Diluir-se en una realitat convertida en ficció, que en el fons, dins del seu cap, era tan real com la resta. Plasmava ment i cor en aquella llibreta antiga, en forma de tinta i només deixava d’escriure per necessitat. Menjar, anar al servei, dutxar-se… Encara que l’única necessitat que tenia, era veure-la a ella i això s’estava convertint en una mena d’utopia estranya, quan en el fons, l’havia vist dos dies abans i sabia que la veuria l’endemà.
Era diumenge quan estava desfogant-se, gastant el bolígraf negre amb delit en aquelles pàgines del color del cafè. No era moment per divagar, res més importava. S’havia consignat temps enrere a no escriure palla als seus textos i així ho compliria.
Va pensar que tot el que estava plasmant no voldria que desaparegués… La necessitat de recordar i ser recordat era quelcom que li removia les entranyes des que era un marrec i cada dia més.
Ho escriuria a ordinador quan tingués temps, i el cert era que gairebé no disposava de tan preuat tresor. De tota manera, per fer allò que li agradava, en treia d’on fes falta.
Com seria la seva propera trobada? Aconseguiria estar connectat, viu i despert? Mostraria els seus encants i el seu humor natural, per, sense buscar-ho expressament, fer néixer aquell riure que li revifava el cor amb energia? O esperaria, com aquell pa congelat que vol tornar dins el congelador?
La por d’entendrir-se tant, que se’l mengessin viu.
Escrit 28/7/19 – Publicat 1/8/19
Miquel Florido Díaz- Tots els drets reservats
FEM-HO DINÀMIC! COMENTA QUÈ T’HA SEMBLAT AL POST D’INSTAGRAM
Avanç del proper capítol:
“Escriure i observar i prou… No, allò no era factible. Havia d’adoptar el paper de protagonista per fer avançar la trama. […]”