Li feia mal l’esquena, un mal endimoniat, i era de ballar. El divendres s’ho havia passat bé. De fet, havia anat de forma similar a tal com ho havia previst, però, com sempre, el final agredolç havia vençut la batalla. Com coi se superava aquella fase, si és que hi era? Esperava que no hi fos. Era com si el destí li clavés puntades de peu, una rere l’altre. Una fase de la seva vida on projectava amb minuciositat tot allò que volia fer i els objectius que volia assolir, però sempre, o gairebé sempre, se’n quedava a les portes. Brillants, repletes de diamants treballats, tallats a la perfecció.
Potser no arribava a creuar-la per pur temor. Temor a que les punxes esmolades l’esmicolessin de punta a punta. Por a que els fiblons que feia temps que romanien estancats al seu cor, creixessin amb desmesura i acabessin amb els seus ànims i esperances.
Divendres havia ballat. I ella, era allà, al seu costat.
Aquelles mans ni tan sols s’havien fregat, no havien notat la calidesa, l’una de l’altra. I encara que no s’ho va passar pas malament, (és clar que no!), no havia complert tal com li hauria agradat. La por… El temor que la calidesa d’aquelles mans, aquella cintura, aquells ulls grans i encisadors, l’acabessin de rematar.
I la porta, que creia que seguia oberta, es podia tancar en qualsevol moment. Ben cert era que encara no la coneixia del tot, i ben cert era també, que li agradaria mai acabar-ho de fer, perquè així guanyaria l’emoció de sempre descobrir novetats d’aquella persona que, n’estava convençut (amb més o menys encert), li havia robat el cor.
De lluny, en notava la dolçor que emanava rere aquells llavis rosats, delicadament creats per a besar a través d’uns somriures que atraurien fins i tot al més esquerp, entendrint-lo fins obtenir-ne una textura com la nata. I es preguntava cada dia si aquell seria el seu sabor… O potser, més aviat, maduixes amb nata. Potser cirera, o canyella… Però suau, dolça.
Brillava amb el color de la joventut i la consciència i el convenciment de tenir-ho perfectament present. Quan reia, ho feia pels descosits i era un cant d’ocells celestials, piulant en harmonia, elaborant una cançó d’alegria insuperable.
I aleshores, és quan sorgia el plor. Li queien les llàgrimes a dojo! Com si una font seca, cansada de ser tan poca cosa, esdevingués un formidable salt d’aigua salada. Una vitalitat encomanadissa, un virus sent pura plaga de felicitat injustificadament saludable. Era precisament això, el que li feia tremolar l’ànima. Feia tant que no se sentia així, que no ho sabia gestionar. Sense voler espifiar-la, volia ser-hi sempre per a ella… És clar que, sense esdevenir un esclau dels seus sentiments. L’objectiu, aquesta vegada, i el que hauria de ser absolutament sempre una base primordial, era no deixar de sentir-se ell mateix. Obtenir l’equilibri de ser bo per ella sense deixar de ser-ho per a ell. Temors.
Escrivia per entendre què era el que sentia realment. Què li deia el cap i què li deia el cor. Dos ens que s’havien de posar d’acord.
I no era maco allò? No era, potser, el més bonic que pot passar-li a algú? Sentir-se així per algú a qui no li demanaria mai res a canvi. Excepte, potser… Seguir-la veient.
Potser no era res tan bonic ni tan senzill, però li ho semblava. Potser no només en tenia prou, amb veure-la. Potser també volia acariciar-li les galtes, les orelles i passar-li els dits pels cabells, suaument. Potser aquest desig el convertia en l’esclau que tan temia.
Podria ser que la porta mai li arribés a mostrar l’altra banda… i se sotmetria a la seva imaginació inesgotable per crear una realitat fictícia , on ja li havia acariciat les galtes, les orelles, passat els dits pels cabells i besat aquells llavis amb un delit apassionat.
Divendres hauria d’haver-li agafat la mà, divendres, podrien haver ballat. Hauria, si més no, d’haver acabat al llindar de la porta.
Escrit i publicat: 28/7/19
Miquel Florido Díaz- Tots els drets reservats
FEM-HO DINÀMIC! COMENTA QUÈ T’HA SEMBLAT AL POST D’INSTAGRAM
Avanç del proper capítol:
“L’optimisme li deia que els divendres mai acaben. Li agradava creure-ho, pensar que arribaria el moment, li feia bategar el cor amb una força inusitada […]”