Pròleg: Preludi d’un final

Al final, el millor és simplement deixar de pensar. Abolir les cabòries, deixar la ment en blanc i llançar-se al buit. Només una passa, una sola passa perquè tot torni a començar. Un nou inici o la continuació d’un final. Quina importància té? Tota. O potser cap. El cas és que jo ho he decidit així i és com he de culminar aquesta fase. El vent em xoca amb força contra el clatell, apartant els cabells cap a les bandes. M’empeny endavant, com si em recolzés en la meva decisió. El cel està cobert de núvols grisos, res fora de l’habitual. Ni tant sols sé, ni sabria dir, quina hora és, ja que les hores i el temps, en general, ben aviat  mancaran d’importància. Els dits de la mà dreta van lliscant, un per un, pel tub metàl·lic on em subjecto. Ressonen veus i soroll provinents de dins del colossal edifici. Clavo la mirada cap avall, sense temor. Cinc cents peus de caiguda lliure. Buida...