Capítol 4 : Eternitat

4- Eternitat   Observo el meu voltant amb una ullada ràpida. Ja no noto el fred ni la humitat del terra, em trobo en un lloc gris, estèril, sense fronteres ni horitzons, on únicament hi som jo i el Mark. El dolor agònic ha desaparegut, no tinc cap ferida. Sense saber ben bé com, ja que no hi ha sòl on recolzar-me, m’alço jo sola, ignorant la mà estesa del Mark. Instintivament vaig notant matèria sòlida allà on m’hi recolzo. Se li esborra el somriure inicial alhora que enretira la mà. L’observo temorosa. On sóc? —Estic convençut que tens moltes preguntes i intentaré resoldre els teus dubtes. Ara que ja ets aquí, sembla ser que tenim tota l’eternitat per endavant. —Diu serenament. —Tota l’eternitat…? – Dic sense comprendre les seves paraules. —He… mort? Deixa anar un sospir mentre es posa una mà al front i comença a riure per sota el nas. —Estàs a les últimes. Ara mateix el...