Confluint

  Glop d’aigua i la píndola va lliscar gola avall. Va trigar un parell de minuts a activar-se l’efecte. Estirada al llit panxa amunt amb els braços morts al costat, vaig deixar que l’obscuritat s’apoderés dels meus sentits. No hi veia ni hi sentia, era un lloc tan fosc i buit com la xarxa. De sobte, van aparèixer les veus; havien d’aparèixer. —Aura…-vaig saludar, confosa, al veure la meva viva imatge en petit. Al seu costat van emergir cinc ombres més, cinc rostres del passat que confirmaven el present. Comenta el fragment a les xarxes socials: Facebook Pinterest...

Discoteca Desig

—Què us diu la vostra ment ara mateix!? Aquesta és diu: “Surrealista-ment real”!!! Comença a sonar la cançó dedicada a la meva persona, és una de les més conegudes. Tracta sobre la mentalitat duna persona indefinida, què no veu clar que és cert i que és un engany. I amb aquesta banda sonora de fons, s’inicia l’acció. Per damunt de tots els caps que m’observen, sobresurt un rostre conegut, un d’odiós i desgraciat. El ganàpia, amb una mirada d’odi i bogeria alhora, s’impulsa apartant la gent a cops,  no sense violència, per venir cap a mi, accelerant el pas a mesura que pot. —Me’n vaig al lavabo, ara torno!-crido a les noies. —Què? Però Lisa, t’estan dedicant una cançó i justament ara te n’aniràs?- em renya l’Alícia. —Ara torno!- reitero allunyant-me com puc. Travesso el local a batzegades, lenta, però sense aturar-me. Pujo les escales metàl·liques que duen...

El moment

—Vull recordar per sempre aquella cara que em va mirar per sota les estovalles.-diu reflexiu, mirant-me als ulls.- Aquella nena a la qual li havien caigut ja dues dents de llet, amb el cabell castany, llarg fins la cintura, amb aquells ulls marrons encisadors. –Somriu- Ara segueixen igual d’encisadors. –diu acostant els seus llavis als meus. La mirada em tremola i obro lleugerament els llavis, a punt de dir alguna cosa. Enlloc d’això, ens besem. Ens besem allargant els segons, fent els petons interminables, escalfant-nos els freds llavis, m’abraça sense deixar-me anar una mà i jo faig el mateix. L’udol del vent i el so que fan les nostres boques al separar-se i ajuntar-se de nou, és l’únic que es pot escoltar. Té un gust estranyament dolç, com de coco. Em pregunto quin gust deu notar ell en mi. Amb la mà lliure em treu la caputxa i deixa que els meus cabells volin amb l’aire de...

La veritat

Sé que sóc la Lisa. D’això n’estic gairebé segura, sé que segueixo viva a pesar d’haver estat a punt d’abraçar la mort una vegada. Sé que sobrevisc. Sé que sempre he seguit endavant per saber la veritat, però que la veritat és un mar immens i jo estic tancada dins una bombolla al bell mig, intentant respirar el meu propi aire una vegada i una altra per no ofegar-me, però això em deixa sense oxigen més ràpid, ja que la bombolla es va fent més petita i podria esclatar en qualsevol moment.   Comenta el fragment a les xarxes socials: Facebook Twitter Pinterest Instagram...

A la Xarxa tot canvia

Elles, beuen un combinat d’un líquid de color blau-cel translúcid, del qual en desconec el nom, i per descomptat el gust. L’Erica i la Clàudia parlen animadament al costat de l’Alicia. —Ai, perdona Alicia. Sempre em trobo coneguts…-M’excuso. Coneguts desconeguts… —Que estranyament tots són nois!-Diu efusivament- Això sí, aquest sembla una mica raret, no creus? Un raret en tota regla diria jo, només cal veure com vesteix!- Diu entre rialles. Li segueixo aquesta conversa, tant irrellevant per semblar algú normal… Algú normal. Què és normal? Què és ser “raret” ? Jo opino que no hi ha ningú normal, el terme “raret” només es correcte en algunes excentricitats puntuals de certa persona. Tots ens amaguem darrere un mirall opac, que per l’altre banda mostra el veritable jo. De cara a la resta adoptem un posat més centrat o dur per a...