Somniant

Em desperto sola, estirada sobre un fred terra de ciment, amb una camisa blanca que m’arriba fins els genolls, enmig d’un edifici buit i de parets grises mig derruïdes, sense finestres. M’aixeco amb desgana, és més fosc que la gola del llop, però hi veig perfectament, no m’ho conec, però m’hi sento com a casa. Camino esquivant trossos de runa i pujo, descalça, per unes escales de cargol on la paret circumdant és de fusta. L’acaricio amb els dits i s’il·lumina, com una espurna. La flama s’eixampla i s’intensifica descontroladament i a pesar dels intents d’apagar-lo amb el palmell, tot el que aconsegueixo és que el foc se’m traspassi a les mans. Les sacsejo amb tranquil·litat, observant-les, encuriosida, el foc cau a terra, com si fos matèria física. No m’aturo. El fum puja cap a dalt amb rapidesa, senyal que hi ha una sortida al exterior. Em poso a córrer...

Ser o no ser

Qui sóc? Què sóc? L’eterna pregunta que ens fem els humans. Alguns li donen respostes bàsiques, fàcils, simples. Sóc informàtic, sóc professora, sóc taxista. O bé, sóc guapa, sóc llesta, sóc persuasiva. Sóc bona persona, sóc malvat. O també, sóc qui l’altre dia va fer allò, o sóc qui els demés creuen que sóc. D’altres, en canvi anem més enllà, ser o no ser, de fet, no crec que sigui la qüestió. La vida si existeix tal i com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els demés. No són les sensacions que tenim a cada instant, si és que els instants, per separat, es poden qualificar vàlidament com a vida. Estem formats per temps, l’espai acaba sent indiferent. Som éssers temporals, les nostres accions, els nostres amics, les nostres famílies, la casa on vivíem quan érem petits, aquell dia en bicicleta,...

El joc en línia

Tot sembla tant real! El motor gràfic dels jocs actualment emula pràcticament la realitat, a pesar de ser d’ambientació fantàstica, el cert es que cada fragment, cada textura sembla de debò. Acaricio el blat mentre avanço i puc percebre el pessigolleig als palmells i als dits. No veig res estrany, quin tipus de criatures em trobaré? Més val que no em trobi res gaire perillós per començar, no sé lluitar. A la xarxa no hi fa ni fred ni calor, simplement… S’hi està bé. Segueixo caminant fins endinsar-me al bosc, un bosc espès i aparentment profund. Creat amb efectes d’humitat i la llum artificial traspua per les frondoses branques dels arbres així fent néixer clarianes lluminoses. El so ambient també sembla real; ocells, animalets del bosc, els udols del vent i el moviment de les fulles… Tot i que l’aire em fa onejar els cabells cap a la direcció que bufa, no noto...

Fred

  Hi fa molt de fred, al carrer. Se m’estan glaçant les cames sota els texans negres mentre espero per entrar a la Desig. Em frego les mans enguantades i hi llenço baf amb la boca. Serveix de poc, l’efecte de calor és efímer. No m’he engalanat aquesta nit, duc una jaqueta texana que havia estat blava, se li nota el desgast dels anys, porto vambes enlloc de sabates, encara que no són esportives, i duc un jersei negre de coll alt. Només he vingut per accedir al joc i tot i que he raonat que potser em convenia més venir ben vestida per dissimular, després m’ho he repensat, recordant que dins el joc, no m’ajuda anar amb roba incòmoda. De tota manera, qui podria pensar que vinc a fer alguna cosa fora del comú, a la...

I no morir en l’intent

  Decideixo formular la pregunta a la xarxa, tot i que potser és una bogeria.  Just començo a escriure-la, quan de sobte em vibra l’aparell a les mans, una vegada i una altra, sense parar. El poso en silenci. Què li agafa? De sobte, amb retard en relació a les vibracions, veig que tinc quinze missatges de diferents destinataris desconeguts. Què?   “Quina mena de broma és aquesta?”, “Amb el cos dins la xarxa, ets boig?”, “Pretens convertir-te al codi binari?”, “La única forma és sortint de casa!”, “No li feu cas, és una bola.”, “La vida ja es prou complicada com per això.”, “Boig/boja.”, “Quina estupidesa! Se t’ha acudit a tu sol@?”, “Ja! Ja! Has de donar format al cervell i després instal·lar els controladors de la xarxa sense fils, si funciona avisa’m.”, “Sense maquinari de suport és impossible!”. Em quedo estupefacte llegint-los. M’estan responent la pregunta abans que jo la...