Somniant

Em desperto sola, estirada sobre un fred terra de ciment, amb una camisa blanca que m’arriba fins els genolls, enmig d’un edifici buit i de parets grises mig derruïdes, sense finestres. M’aixeco amb desgana, és més fosc que la gola del llop, però hi veig perfectament, no m’ho conec, però m’hi sento com a casa. Camino esquivant trossos de runa i pujo, descalça, per unes escales de cargol on la paret circumdant és de fusta. L’acaricio amb els dits i s’il·lumina, com una espurna. La flama s’eixampla i s’intensifica descontroladament i a pesar dels intents d’apagar-lo amb el palmell, tot el que aconsegueixo és que el foc se’m traspassi a les mans. Les sacsejo amb tranquil·litat, observant-les, encuriosida, el foc cau a terra, com si fos matèria física. No m’aturo. El fum puja cap a dalt amb rapidesa, senyal que hi ha una sortida al exterior. Em poso a córrer...

Ser o no ser

Qui sóc? Què sóc? L’eterna pregunta que ens fem els humans. Alguns li donen respostes bàsiques, fàcils, simples. Sóc informàtic, sóc professora, sóc taxista. O bé, sóc guapa, sóc llesta, sóc persuasiva. Sóc bona persona, sóc malvat. O també, sóc qui l’altre dia va fer allò, o sóc qui els demés creuen que sóc. D’altres, en canvi anem més enllà, ser o no ser, de fet, no crec que sigui la qüestió. La vida si existeix tal i com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els demés. No són les sensacions que tenim a cada instant, si és que els instants, per separat, es poden qualificar vàlidament com a vida. Estem formats per temps, l’espai acaba sent indiferent. Som éssers temporals, les nostres accions, els nostres amics, les nostres famílies, la casa on vivíem quan érem petits, aquell dia en bicicleta,...

Confluint

  Glop d’aigua i la píndola va lliscar gola avall. Va trigar un parell de minuts a activar-se l’efecte. Estirada al llit panxa amunt amb els braços morts al costat, vaig deixar que l’obscuritat s’apoderés dels meus sentits. No hi veia ni hi sentia, era un lloc tan fosc i buit com la xarxa. De sobte, van aparèixer les veus; havien d’aparèixer. —Aura…-vaig saludar, confosa, al veure la meva viva imatge en petit. Al seu costat van emergir cinc ombres més, cinc rostres del passat que confirmaven el present. Comenta el fragment a les xarxes socials: Facebook Pinterest Twitter

Discoteca Desig

—Què us diu la vostra ment ara mateix!? Aquesta és diu: “Surrealista-ment real”!!! Comença a sonar la cançó dedicada a la meva persona, és una de les més conegudes. Tracta sobre la mentalitat duna persona indefinida, què no veu clar que és cert i que és un engany. I amb aquesta banda sonora de fons, s’inicia l’acció. Per damunt de tots els caps que m’observen, sobresurt un rostre conegut, un d’odiós i desgraciat. El ganàpia, amb una mirada d’odi i bogeria alhora, s’impulsa apartant la gent a cops,  no sense violència, per venir cap a mi, accelerant el pas a mesura que pot. —Me’n vaig al lavabo, ara torno!-crido a les noies. —Què? Però Lisa, t’estan dedicant una cançó i justament ara te n’aniràs?- em renya l’Alícia. —Ara torno!- reitero allunyant-me com puc. Travesso el local a batzegades, lenta, però sense aturar-me. Pujo les escales metàl·liques que duen...

Capítol 1: Despertar

1- Despertar   El primers rajos de llum solar s’escolen molestament per la persiana. Em remoc entre els suaus llençols i parpellejo, intentant que els ulls se m’adaptin a la claror, però els torno a tancar, relaxada però conscient que m’he d’aixecar un dia més en aquest món podrit. Com si el dia que m’espera, pogués ser menys avorrit que la resta. Tinc tanta son… Allargo el braç i apago el despertador sense mirar. M’he despertat abans que soni, com sempre. Les vuit i, sens dubte, dotze minuts i, possiblement, trenta dos segons de divendres vint-i-tres de novembre. Em dic Lisa i vaig néixer fa tot just divuit anys. Visc, i sempre he viscut dins la gran ciutat de Crisòl, un lloc gris i immens, ple d’edificis, empreses, barriades i infraestructures, insípid i innocu on tot segueix el seu curs per inèrcia. Actualment vaig a l’institut i curso de batxillerat. Sí, tercer, una gran millora...