Capítol 2 : Novetats enmig de la monotonia

2- Novetats enmig de la monotonia   Uns segons d’incomoditat ens acompanyen abans que jo respongui. —Per què? —és tot el que se m’acut dir. Ella torna a mirar enrere, buscant la resposta. La Clàudia i l’Erica s’esperen vint metres darrere seu i li fan senyes, sobretot l’Erica, que sembla que l’està animant. —Perquè tothom necessita sortir i socialitzar-se… Sinó acabaríem bojos… – és la seva resposta. No ho tinc clar, sembla sincera. De debò volen que surti amb elles? Volen recuperar l’amistat que vam tenir, o és un engany? En Mark era un noi molt atractiu, deien. Era simpàtic, intel·ligent, bromista i comprensiu, deien. Totes li anaven al darrere, totes menys jo. No m’interessen els nois, ni ara ni abans. M’havia passat la vida ignorant a la part masculina de l’espècie, només preocupant-me de mi mateixa, sense pensar més enllà del meu futur immediat i a curt...

Capítol 3 : Foscor

3- Foscor   La tecnologia ha avançat a pas de gegant en pocs anys. Regits pel màrqueting i l’avidesa de les empreses, més que per la demanda real. Els diners mouen el món, com sempre, però cada vegada amb més desvergonyiment i per davant de les persones. El mateix passa amb les màquines. Abans un telèfon, per exemple, era una eina útil, però no indispensable. Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tant ximple… O més aviat, els que la miren s’han tornat beneits. Actualment els ordinadors no inclouen disc dur. La informació s’emmagatzema sempre al núvol, en servidors de grans empreses. La gent de Crisòl, té per obligació les seves dades guardades als servidors de l’enorme torre de comunicacions. El titular paga un tant mensual segons les dades acumulades, la majoria ho accepta sense queixes, però evidentment hi ha gent que no troba...

Capítol 4 : Eternitat

4- Eternitat   Observo el meu voltant amb una ullada ràpida. Ja no noto el fred ni la humitat del terra, em trobo en un lloc gris, estèril, sense fronteres ni horitzons, on únicament hi som jo i el Mark. El dolor agònic ha desaparegut, no tinc cap ferida. Sense saber ben bé com, ja que no hi ha sòl on recolzar-me, m’alço jo sola, ignorant la mà estesa del Mark. Instintivament vaig notant matèria sòlida allà on m’hi recolzo. Se li esborra el somriure inicial alhora que enretira la mà. L’observo temorosa. On sóc? —Estic convençut que tens moltes preguntes i intentaré resoldre els teus dubtes. Ara que ja ets aquí, sembla ser que tenim tota l’eternitat per endavant. —Diu serenament. —Tota l’eternitat…? – Dic sense comprendre les seves paraules. —He… mort? Deixa anar un sospir mentre es posa una mà al front i comença a riure per sota el nas. —Estàs a les últimes. Ara mateix...