Capítol 2 : Novetats enmig de la monotonia

Uns segons d’incomoditat ens acompanyen abans que contesti. —Per què? —és tot el que se m’acut dir. Ella torna a mirar enrere, buscant la resposta. La Clàudia i l’Èrica s’esperen vint metres enllà i li fan senyes, sobretot l’Èrica, que sembla que l’està animant. —Perquè tothom necessita sortir i socialitzar-se… Sinó acabaríem bojos… —és la seva resposta, encara que no em sembla del tot convincent. De debò que volen que surti amb elles? Volen recuperar l’amistat que vam tenir o és un engany? En Mark era un noi molt atractiu, deien. Era simpàtic, intel·ligent, bromista i comprensiu, deien. Totes li anaven al darrere, totes menys jo. No m’interessen els nois, ni ara ni abans. M’havia passat la vida ignorant la part masculina de l’espècie, només preocupant-me de mi mateixa, sense pensar més enllà del meu futur immediat i a curt termini. I tot d’una, un dia es va plantar al meu davant. Es...

Capítol 3 : Foscor

La tecnologia ha avançat a pas de gegant en pocs anys. Regits pel màrqueting i l’avidesa de les empreses, més que per la demanda real. Els diners mouen el món, com sempre, però cada vegada amb més desvergonyiment i per davant de les persones. El mateix passa amb les màquines. Abans un comunicador, per exemple, era una eina útil, però no indispensable. Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tan ximple… O més aviat, els qui la miren s’han tornat beneits. Actualment, els ordinadors no inclouen disc dur. La informació s’emmagatzema sempre al núvol. Els crisolencs i crisolenques, tenim per obligació les nostres dades guardades als servidors de l’enorme Torre de comunicacions. El titular paga un tant mensual segons les dades acumulades, pràcticament tothom ho accepta sense queixes, però evidentment hi ha gent que no troba just aquest mètode tirànic....

Capítol 4 : Eternitat

Observo el meu voltant amb una ullada ràpida. Ja no noto el fred ni la humitat del terra, em trobo en un lloc gris, estèril, sense fronteres ni horitzons, on únicament hi som jo i el Mark. El dolor agònic ha desaparegut, no tinc cap ferida. Sense saber ben bé com, ja que no hi ha sòl on recolzar-me, m’alço, ignorant la mà estesa. Instintivament vaig notant matèria sòlida allà on em recolzo. Se li esborra el somriure inicial alhora que l’enretira. L’observo temorosa. On soc? —Estic convençut que tens moltes preguntes i intentaré resoldre’t els dubtes. Ara que ja ets aquí, sembla ser que tenim tota l’eternitat per endavant —anuncia serenament. —Tota l’eternitat…? —qüestiono sense comprendre les seves paraules— He mort? Deixa anar un sospir mentre es posa una mà al front i comença a riure per sota el nas. —Estàs a les últimes. Ara mateix, el teu jo físic està inconscient i perdent molta...