El moment

—Vull recordar per sempre aquella cara que em va mirar per sota les estovalles.-diu reflexiu, mirant-me als ulls.- Aquella nena a la qual li havien caigut ja dues dents de llet, amb el cabell castany, llarg fins la cintura, amb aquells ulls marrons encisadors. –Somriu- Ara segueixen igual d’encisadors. –diu acostant els seus llavis als meus. La mirada em tremola i obro lleugerament els llavis, a punt de dir alguna cosa. Enlloc d’això, ens besem. Ens besem allargant els segons, fent els petons interminables, escalfant-nos els freds llavis, m’abraça sense deixar-me anar una mà i jo faig el mateix. L’udol del vent i el so que fan les nostres boques al separar-se i ajuntar-se de nou, és l’únic que es pot escoltar. Té un gust estranyament dolç, com de coco. Em pregunto quin gust deu notar ell en mi. Amb la mà lliure em treu la caputxa i deixa que els meus cabells volin amb l’aire de...