Els bessons

L a família Ferm vivia a l’última casa del carrer Estrada, concretament al número vint-i-tres, del barri de Lleó, o sigui, el més ric de la capital, Prani. Malgrat allotjar-se a la mansió més gran de la ciutat, no era un família que ostentava obertament el seu poder a la resta de convilatans i plebeus. Es deia que eren familiars de reialesa del país de Reim, exactament, que la senyora de la família, recent mare de dos bessons, era cosina segona de la reina regent.
Aquesta història va passar ara fa cent cinquanta anys. La senyora Victòria va donar a llum bessonada, un nen i una nena. Eren de pell blanca, rossos i d’ulls blaus, a diferència dels pares, els quals, ambdós, eren bruns de pell i amb el cabell negre atzabeja.
Al cap de tres dies, el barri sencer va festejar el naixement en una celebració organitzada per la família a la mateixa mansió. Es va omplir de gom a gom i les criades amb prou feines van donar a l’abast per complaure tots els convidats amb menjar i beure mentre la música sonava pels instruments de vent i de corda dels artistes que amenitzaven la vetllada. El senyor Artur, pare novell i espòs de la Victòria, estava curull de felicitat i parlava entusiasmat amb els aristòcrates sobre tot el bé que aquells dos nadons durien a la seva honorable família.
Si bé, els nens encara no s’havien pronunciat, tot eren bons auguris i res podia anar malament. Enmig de la gentada, l’Artur va captar una persona forana entre els convidats, li va semblar estrany veure-hi algú desconegut entre tanta família, amics i companys de negoci. Es tractava d’una senyora que no vestia elegantment ni tampoc es comportava amb els modals esperats en una ocasió com la que ho mereixia. Després de fer un cop d’ull a la seva estimada muller, veure que tenia un dels bessons entre els braços i xerrava amb una amiga, va calmar l’esperit i amablement va anar a parlar amb la desconeguda.
—Bona nit —va dir tranquil·lament—. Senyora, no vull pecar de poc hospitalari, però ens coneixem? És amiga o coneguda de la meva esposa?
L’estranya el va mirar amb els ulls ben oberts i es va acabar d’entaforar un panet a la boca. Mentre el mastegava, omplint el terra de molles, el senyor Artur va dubtar entre si fer-la fora directament o esperar la resposta. Finalment, va optar per la segona opció, però se’n va penedir la resta de la seva vida. Mentrestant, ella es va empassar l’últim bocí i va parlar.
—Senyor Ferm —va dir amb una veu aguda i rogallosa—. És tot un honor que m’hagi pogut veure enmig de tota aquesta multitud d’homes i dones poderosos —va dir amb sorna—. Em sembla ben bé un somni fet realitat, o potser cosa del destí… —Aleshores, va canviar el to—. No, en cap cas ha estat el destí. Jo mateixa ho he escollit i vostè hi acaba d’accedir parlant amb mi.
—Es pot saber de què parla? —va respondre l’Artur, estupefacte—. Qui és vostè?
—Que qui sóc? Bé, al llarg dels anys m’han anomenat de moltes maneres —va dir amb la mandíbula tibada—. Però no li agradaria saber-ho, li ben prometo. Li explicaré què he vingut a fer…
—No. Més val que no. Vull que se’n vagi ara mateix, li ho demano si us plau. Vagi-se’n —va respondre, molest, però sempre mantenint-se respectuós.
La senyora se’l va quedar mirant de fit a fit, fins que va apartar la mirada.
—Només tres segons. Esperava més d’un home com vostè —va sentenciar—. Aquest és el temps que li queda per gaudir dels seus fills, pensi-ho bé.
—Tres segons? —va dubtar.
Però els segons van transcórrer i no va succeir res. El seu cor seguia bategant i la Victòria i els nens estaven bé. Va acusar aquella senyora de fetillera fracassada i la va voler fer fora de casa sense pensar-s’ho dues vegades més.
En escoltar la discussió, la seva muller va voler saber què estava passant. Quan va dirigir la mirada cap al seu marit, la senyora estranya ja havia desaparegut de la seva vista, però no havia marxat com li havien ordenat, sinó que estava agafant l’Helena i en Felip, els nadons, un a cada braç. La Victòria es va alarmar, bo i veient que aquella dona era una desconeguda que vestia amb parracs. L’Artur va córrer fins a elles, alterat. La cridòria de la gent feia una mena de capa sonora, tothom reclamava que aquella dona deixés els nens al seu lloc.
—Silenci! —va xisclar la vella amb una veu estrident com si dugués un amplificador de veu.
Tothom va callar immediatament, més que res, de l’espant.
—Faré el que he vingut a fer i me n’aniré —va dir durament. Helena i Felip, bessons nascuts en lluna plena, un quinze de març. Aquests nens tenen un immens potencial. Les escriptures diuen que la nit de fa tres dies, naixerien els descendents de la humanitat. Aquí, a cada braç, hi tinc l’evolució d’aquesta maleïda espècie. Hauran de créixer i aprendre, junts, sense separar-se mai, fins que es desenvolupin per sobre de tots els homes i dones de la Terra.
La senyora va parlar durant uns segons més, dient coses que a tothom li van semblar bromes inversemblants, de mal gust i la van calumniar de bruixa. Finalment, va deixar el nen i la nena al seu bressol, anunciant que tornaria. Quan anava a sortir de la mansió, els convilatans ho van impedir i la van capturar per poder-la jutjar i posteriorment cremar per bruixeria. Malauradament, va desaparèixer d’entre els braços de qui la subjectava, davant el terror i la sorpresa de tothom.
Després d’aquest succés sobrenatural, el senyor Artur no podia dormir a les nits. Pensava que els seus pobres i innocents bessons havien estat maleits pel mateix diable, estava convençut que no li durien la felicitat que els havia vaticinat prèviament. Va fer el cor fort i juntament amb la seva muller, van tirar endavant amb els negocis i la família, però ja res va ser el mateix. Qualsevol cosa estranya que passés, trasbalsava l’Artur i va començar a desenvolupar una paranoia constant envers tot el que l’envoltava. Sospitava de tot i de tothom, els malsons es van accentuar i pensaments foscos el van omplir. La Victòria no sabia com reaccionar davant el nou comportament del seu marit. Des que l’havia conegut, l’havia estimat per ser una bona persona, un company amable, afectuós i un bon home de negocis, sempre pacient i temperat.
El nen i la nena, van créixer els primers tres anys sota l’atenta mirada dels pares i de la criada, la Carmeta. Ella era qui passava més temps amb aquell parell de criatures. Qualsevol nadó s’expressa a través de gesticulacions, plors o crits. En canvi, els bessons Ferm no cridaven, ni tampoc ploraven. Semblava que no s’expressessin mai, però tot i això la Carmeta tenia un pressentiment cada vegada que un d’ells volia prendre llet o s’havia fet caca al damunt. Era conscient que això era estrany, però mai va dir res als pares. Quan els nens van fer l’any, ja caminaven. S’ajudaven entre ells, recolzant-se i col·laborant cada vegada que un semblava que anés a caure. El Felip i l’Helena s’entenien a la perfecció, era una cosa fora del comú que es veia en el moment.
—La lluna plena, sempre la maleïda lluna plena —va remugar l’Artur la nit del tercer aniversari dels minyons.
Era fosc, el cel estava ennuvolat i una espessa boira blanca cobria l’exuberant jardí de la mansió. No s’hi veia ni a cinc passes de distància. En canvi la lluna irradiava una terrible llum groguenca, que traspuava a través dels núvols densos i ignorava la boira. L’Artur, vestit amb batí i sabatilles, va començar a caminar sense rumb concret, sempre seguint la tenebrosa lluïssor de la lluna, buit de pensaments i sense cap mena de cansament. Va caminar durant molta estona, entrebancant-se amb tot el que trobava, aixecant-se novament i sense aturador, cap al no-res. Finalment, ple d’esgarrinxades i tot moll per la humitat de l’ambient, va arribar a una clariana enmig d’un profund bosc… i la va veure. Els seus malsons s’havien fet realitat; la senyora que feia tres anys li havia promès el número tres, era allà al mig, il·luminada sota el clar. Ja havia contemplat aquesta possibilitat, però no s’ho volia creure. I de cop, es va despertar de l’estat hipnòtic que l’havia dut a aquell indret perdut. Va identificar la fetillera i va intentar fugir.
Per més que el van buscar, mai més van saber res del senyor Ferm.
Els rumors corrien com la pólvora, primer pel barri i després per tota la ciutat. La Victòria estava desolada, havia perdut el seu estimat marit i a sobre havia de fer-se càrrec d’aquells marrecs i del negoci familiar. Qui coordinaria la fusteria si ell ja no hi era? El negoci familiar no era una simple fusteria, era “la fusteria”. Un gran magatzem on s’hi feien mobles de tota mena, amb una cinquantena de treballadors, experts en la matèria. Sobretot, elaboraven mobles de disseny per a famílies benestants. Va fer un sobreesforç per dur-ho tot alhora, sort en tenia de la Carmeta, que tant l’ajudava amb els bessons.
Amb el temps, va recuperar l’estabilitat emocional, però òbviament tot havia canviat.
Els nens creixien sans i forts. Un dia, de sobte, van optar per començar parlar. En sabien perfectament i, per ser nens de tan poca edat, usaven paraules fora de la normalitat. D’entrada, van sorprendre tant la criada com la mare, però ben aviat ho van trobar com una benedicció. Quan van fer els quatre anys els havia crescut desmesuradament el cabell daurat i costava molt distingir-los de bones a primeres. Si no fos per l’hora del bany, no els hi trobarien pas la diferencia, excepte per la veu.
L’Helena duia arracades, però un dia li va donar al seu germà, perquè se les emprovés. Es va fer els forats a les orelles ell mateix, sense cridar, sense ni tan sols sospirar. Ella va notar una punxada just on ja hi tenia els forats. En aquell moment es van adonar que compartien el dolor. Va ser pocs minuts després, que la Carmeta va agafar l’Helena, pensant-se que era en Felip i li va tallar els cabells per poder distingir el nen de la nena. El problema és que ho havia fet a l’inrevés.
L’engany va durar ben bé tota la setmana, sense que els adults se n’adonessin. El dia del bany els van identificar. El Felip i l’Helena, sempre tan inexpressius, aquella mateixa setmana van començar a riure. Primer per sota el nas i després a tot pulmó. Quan reien, ho feien a l’uníson, amb tanta harmonia que era gairebé impossible destriar les dues veus. La Victòria, primer, va estar contenta que riguessin, això era bo, pensava, però al cap d’uns dies ja estava farta que ho fessin sense cap motiu aparent. Ni tan sols es miraven entre ells, però començaven a riure de sobte, en habitacions separades, i era fins i tot, desagradable.
Quan una persona no comprèn les coses, es posa nerviosa, s’atabala buscant el perquè. I com que no el trobava, perquè el que passava ella no creia que existís, va deixar-ho estar i simplement s’hi va adaptar. Adaptar-se és molt humà.
Varen passar els anys, els nens creixien més i la mare i la criada és feien grans. Quan van tenir deu anys, la Victòria va decidir que necessitaven un mestre. Algú que els ensenyés com funcionava la vida, a socialitzar. El problema era que ells dos no volien sortir més enllà del jardí. Mai havien trepitjat el carrer, ja que quan intentava dur-los al mercat o a passejar s’hi negaven i com que es considerava una bona mare, afectuosa i propera, no els obligava. Malgrat que no sempre es comportaven de forma exemplar, tenia clar que mai els posaria una mà a sobre.
El mestre era un home gran, amb barba blanca i duia ulleres que reposaven sobre la punta del seu nas aguilenc. A la primera classe ja va veure que allò no funcionaria i en acabar tenia decidit renunciar a la feina, però per algun motiu desconegut, no ho va fer. Sentia que tenia una obligació i que l’havia de complir, el que no sabia era perquè. “Pels diners?” pensava… “Em paguen bé, però tinc prou clients com per viure sense això”. No va saber el motiu fins el dia en què ells, que sempre assentien en silenci, li van parlar els dos alhora.
—Ja sabem tot el que volem saber.
El mestre, esgarrifat, va acabar renunciant a la feina aquella mateixa tarda d’estiu. Havia estat fent classes, perquè ells volien aprendre’n, i quan els va semblar bé, el van deixar marxar. El vell, va dir a la mare que els nens eren més llestos que ell. La Victòria no ho assimilava, però li va pagar els honoraris que li devia i el senyor no va tornar a trepitjar la casa. De sobte, els bessons tenien un desfici increïble per sortir i conèixer, ja parlaven amb la resta de persones, però mai entre ells. Semblava que no ho necessitessin, ja que els dos junts formaven un tot, en sincronia. Al mercat parlaven amb desfici amb qualsevol desconegut, botigues o compradors, tant els feia. Preguntaven coses sense parar, la seva curiositat no tenia fi. Tot allò que aprenien, ho assimilaven i adaptaven a la seva vida, com una esponja. El més interessant era que quan algú els mentia o defugia les preguntes amb evasives, ho sabien captar a l’instant i li ho recriminaven.
Als dotze anys ja s’havien llegit gairebé la meitat de la biblioteca de la casa. Ell en llegia uns i ella uns altres, però mai un llegia el que ja havia llegit l’altre.
A l’adolescència es van notar grans canvis i amb ells van començar les diferencies. Van sorgir pèls, algun gra… Però a ella li van sortir dues protuberàncies al pit i a ell no. Van començar a tenir amics, es van ajuntar a la colla de joves del barri. Era una mica forçat, ja que a pesar d’integrar-se amb altres joves benestants, amb els quals haurien de compartir molt, se sentien estrangers. Notaven la curiositat de la gent i alhora, un respecte sorprenent.
Un dia, ella va descobrir que estava covant uns sentiments estranys per un noi, però el Felip en sentia repulsió quan ella hi dedicava els pensaments. Els bessons van discutir per primera vegada als quinze anys, precisament per aquest motiu. Va començar ell, que estava fart de reprimir les paraules, no en tenia prou de dir-li mentalment, necessitava expressar-se. Li va etzibar que o deixava de pensar en aquell noi o ell mateix el mataria. Ella no ho va voler acceptar, perquè fins aquell moment no havia hagut de reprimir els pensaments, sempre ho havien compartit tot i ara de sobte, se li feia impossible evitar-ho. Ell va notar els esforços que feia la seva germana, però, tot i això, no n’hi havia prou. Va plantejar-se marxar de casa, tot i que ara ja estava molt lligat a la feina de la fusteria i sa mare aviat voldria que ell ocupés el seu lloc. Els pensaments d’altri ben aviat van començar a molestar-los als dos. Tot allò que havia estat una virtut, allò que els feia uns fora de sèrie, ara els feia nosa i no sabien com abordar-ho.
Una nit freda, el Felip va sortir de casa. Tenia clar on anava: a acabar amb el pesat que apareixia en els pensaments de la germana. L’Helena ho va saber de seguida i va sortir al seu encontre, per evitar tal tragèdia. En Felip era un home i físicament s’havia desenvolupat amb més múscul que la seva germana, era més ràpid i més fort. Va arribar a l’objectiu abans que ella l’interrompés i va executar al noi mentre dormia. Li va clavar un ganivet al cor mentre amb l’altre mà li tapava la boca perquè no emetés cap so.
Per desgracia per tothom, aquell va ser un error irreparable. No es poden tornar els morts a la vida i un assassinat mai queda impune. L’Helena, que era al jardí de la casa del noi que li agradava, es va posar a xisclar. Eren uns crits estridents que emetien dolor i desesperació a grans quantitats, si els sentiments es poguessin quantificar. De retruc, un dolor insuportable va envair la ment del seu bessó, que va experimentar l’autèntic patiment de primera mà. Enlloc de sentir-se millor, ho va espatllar completament i ell també es va posar a xisclar. Es van despertar els habitants de la casa en sentir tals bramuls i ràpidament és van armar en busca de l’intrús o els intrusos. Quan van trobar el cadàver ensangonat del seu fill, també es van sumir en la desesperació. Era el seu hereu, un bon noi que mai s’havia barallat amb ningú. Una persona amable i amb bones intencions. I sense cap mena de sentit, jeia allà, mort.
En Felip havia fugit per la finestra, exactament per on havia entrat. Enmig de tot el desgavell, l’Helena, en aquests moments plena de ràbia i amb llàgrimes baixant-li per les ninetes, percebia la por del seu germà. Sabia que se’n penedia de la mateixa manera que ell sabia que ella l’odiaria per tota la vida. Amb la cabellera rossa al vent, brillant per la llum groguenca de la lluna, el va perseguir pel bosc sense importar-li estripar o embrutar la nova camisa de dormir.
Ell volia allunyar-se’n tant com pogués per intentar trencar el vincle mental que els unia des del dia del seu naixement. No ho va aconseguir, ja que l’encalçava, esforçant-s’hi al màxim. Van córrer durant gairebé mitja hora, aturant-se a agafar aire quan ho necessitaven, però sense perdre-hi massa temps.
El Felip, amb la cara i les mans tacades de sang, es repugnava d’ell mateix. No només lamentava haver fet el que havia fet, sinó que també s’odiava per haver nascut amb aquesta maledicció que havia marcat el seu destí des que va ser-ne conscient. Va escoltar el baixar de l’aigua, hi havia un rierol i es va aturar a beure. De passada, es va rentar la cara i les mans i va mirar de calmar l’esperit, però se li feia impossible amb els pensaments de venjança de la seva germana omplint-li el cap.
La va intentar calmar telepàticament, però no va servir de res. Finalment, fart de córrer, es va deixar atrapar, esperant l’inevitable.
—Em mataràs? —li va preguntar, utilitzant la veu.
—Ara mateix és l’únic que tinc en ment —va respondre secament després d’agafar aire.
La conversa va continuar per dins, però no es va allargar gaire. Ell li va transmetre el penediment que tenia just després d’haver mort el noi, allò que no volia que experimentés de primera mà. En canvi, l’altra, més odi i impotència davant del que ell acabava de fer. El Felip li va dir que és deixaria matar, però que pensés en la mare i en la criada, mai acceptarien el que havia succeït i molt menys entendrien com els seus bessons formidables i intel·ligents s’havien mort l’un a l’altre. L’Helena li va dir que ja se sentia morta en vida i que tot li era igual.
Va començar a descendir cap a la posició del Felip i ell va fer dues passes enrere, instintivament. La por el va envair, s’havia condemnat a mort… Ho podia evitar utilitzant la força, però se sentia culpable per tot i no tenia esma per contraatacar. Va fer una tercera passa enrere i va notar alguna cosa tova. Al mateix instant va sentir un pensament d’alarma per part de la seva germana i va fer un bot endavant, esgarrifat.
—Heu viscut com un de sol. S’esperava molt de vosaltres, estàveu destinats a ser els successors de la humanitat —va dir la vella xaruga—. La profecia deia que seríeu els primers de molts. Havíeu d’engendrar fills i tots posseirien les habilitats dels predecessors. Poders mentals.
—Qui és vostè?! —va cridar l’Helena.
—El vostre pare em va preguntar el mateix. Per desgràcia ara no és aquí per poder veure com han crescut els seus bessons. Va morir a prop d’aquesta zona, quan vosaltres vau complir els tres anys.
—Maleïda bruixa! Vas matar el nostre pare! —va bramar el Felip.
Aleshores els pensaments dels bessons es van tornar a sincronitzar, canalitzant la ràbia en contra d’aquella maleïda fetillera. L’odiaven amb tota la ràbia que posseïen i necessitaven desfogar-se. L’Helena es va situar al costat del Felip. Van pensar conjuntament en matar-la i tenien un pla.
Abans d’executar-lo, la vella va parlar.
—Maleïts humans, per molt que se us doni la oportunitat de millorar, sempre ho heu d’espatllar tot. No teniu remei —parlava a l’aire—. Mireu-me als ulls! —Va bramar fitant-los com havia fet amb el senyor Artur.
Els bessons van aguantar la mirada a la vella conjuntament, sense defallir en cap moment.
Tres segons, quatre, cinc, sis. Van aguantar fins que la vella va abaixar la mirada. Se la veia infinitament enfadada, a punt d’explotar en qualsevol moment. Aleshores l’Helena ho va aprofitar i li va llençar el roc que tenia amagat per al seu germà. La pedrada li va caure directament al cap i ella va xisclar de dolor i ràbia, duent-se les mans a la ferida.
En Felip, ràpid com ell sol, li va clavar un cop de puny a l’estomac, cosa que la va fer caure a terra. La bruixa, murmurava alguna cosa mentre intentava alçar-se novament, però els bessons van aprofitar per alçar un roc entre els dos i li van plantar al bell mig del crani. La terra i les herbes del bosc es van tenyir de sang i entranyes cerebrals.
—Repugnant… —va comentar l’Helena.
Van veure complida la venjança per la mort del seu pare, inesperada però reconfortant. La reconciliació va arribar sense que cap dels dos ho hagués plantejat i es van sentir feliços durant uns segons. Es van fondre en una abraçada que no necessitava de paraules.
De sobte, van notar que els faltava alguna cosa al seu interior… O més aviat, que els faltava tot. L’Helena va deixar de notar els pensaments del seu germà, de la mateixa manera que en Felip va deixar de notar els de la seva germana.
—Què està passant? No et sento! —va cridar ell més espantat que mai.
—A tu, jo tampoc! —va exclamar ella— Tinc por!
Els bessons van sentir-se completament sols, a pesar d’estar junts, l’un davant de l’altre. Se sentien com si haguessin perdut la meitat del seu ésser. Com si no fossin ells.
La mort de la bruixa els havia desunit per sempre més.
Van tornar a casa sense separar-se ni un instant. A pesar d’això se sentien llunyans, més que mai. Hi havia llums i s’escoltaven crits al barri, els estaven buscant. Van trobar les paraules adequades i es van acomiadar l’un de l’altre amb una abraçada. Sabien que mai més tornarien a estar units i el millor era prendre camins oposats. El Felip va tirar per la dreta i l’Helena per l’esquerra; van caminar i caminar, sense aigua ni menjar, fins que un va trobar un poble i l’altre va trobar un viatger amb una mula i s’hi va ajuntar.
Van vagar pel món sentint-se buits durant la resta de la seva vida. Condemnats a una vida eterna, ja que li havien mantingut la mirada, fins al final, al mateix diable.

Març 2014

Il·lustració per Ricardo Villas