A la Xarxa tot canvia

Elles, beuen un combinat d’un líquid de color blau-cel translúcid, del qual en desconec el nom, i per descomptat el gust. L’Erica i la Clàudia parlen animadament al costat de l’Alicia. —Ai, perdona Alicia. Sempre em trobo coneguts…-M’excuso. Coneguts desconeguts… —Que estranyament tots són nois!-Diu efusivament- Això sí, aquest sembla una mica raret, no creus? Un raret en tota regla diria jo, només cal veure com vesteix!- Diu entre rialles. Li segueixo aquesta conversa, tant irrellevant per semblar algú normal… Algú normal. Què és normal? Què és ser “raret” ? Jo opino que no hi ha ningú normal, el terme “raret” només es correcte en algunes excentricitats puntuals de certa persona. Tots ens amaguem darrere un mirall opac, que per l’altre banda mostra el veritable jo. De cara a la resta adoptem un posat més centrat o dur per a...

Malferida

Tinc la respiració entretallada i un regust de sang a la boca. No pot acabar així. Avui no! L’assassí se’n va a grans gambades. Tal com m’ha tret l’arma he pogut identificar la naturalesa del seu tatuatge, era una mena de cable, com els Internet. El gronxador es balanceja lentament amb l’ajuda del vent i quedo boca amunt, mirant el borrós cel gris. Fent un gran esforç, em giro i intento reptar pel gèlid terra, provant d’arribar a un banc que hi ha més enllà. Però em temo que no hi arribaré. Aguantant-me la ferida amb la mà dreta no aconsegueixo evitar que la sang llisqui entre els dits i impregni el terra de roig. Esbufego sense parar, escupo sang i en pocs segons la vista em comença a fallar. Deixo un rastre de líquid vermell darrere meu, que brolla del pit sense aturador. M’ha perforat un pulmó… S’ha acabat, moriré en aquest lloc tant trist i fred, sense haver fet...